Flors a Lolita i altres flors

En el comiat de Dolors Sistac, dimarts de la setmana passada, li vaig fer notar al paer en cap que el carrer que caldria dedicar a l’escriptora –convençut que Lleida li deu aquest reconeixement– hauria de tenir moltes flors o algun jardí a prop, considerant la dèria floral de la Dolors, Lolita per als íntims, manifestada en llibres i articles de premsa.

Ja vaig enumerar aquí les tres cançons franceses que van sonar en el decurs d’un acte sobri, elegant i emotiu, que hauria complagut l’acomiadada: Les feuilles mortes d’Yves Montand, Le métèque de Georges Moustaki i Je ne regrette rien d’Edith Piaf. S’hi podia haver afegit un altre èxit de la Piaf, cantat també per Aznavour o Juliette Gréco, Je hais les dimanches, atenent l’odi que sentia la lletraferida veïna del carrer Sant Ruf per aquell dia de la setmana, sobretot la tarda, que se li feia insuportable, tal com va revelar la seva amiga i col·laboradora Concepció Canut en una sentida evocació personal i literària. “Però si tu ets amb mi, chéri, estic disposada a estimar tot allò que no estimo, fins i tot els diumenges”, ve a concloure la lletra. Tampoc no hi hauria desdit una altra chanson de Piaf, Tu me fais tourner la tête, que Lolita va taral·lejar en la presentació d’un volum col·lectiu sobre la transformació de la ciutat, a la Llotja, ja fa uns quants anys. I és que aquella dona que de jove havia fet tronar i ploure, i de gran encara feia força goig, s’enorgullia d’haver fet girar el cap de molts homes, al seu pas. “Qui sap si he estimat la meva aparença com altres han estimat la beguda o el joc”, es preguntava a Temps de llucar. Era coqueta i no se n’amagava. I sent tan feminista, més de fets que no de paraula, li agradava que els senyors li diguessin floretes, ara que estan tan mal vistes i aviat les prohibiran, sempre que fossin fines, educades i una mica poètiques. En la línia, vull pensar, de les poques que jo gosava repartir de jove, quan recorria sovint a Neruda per a l’ocasió. És clar que abordar una noia al Big-Ben amb allò de “quiero hacer contigo lo que la primavera hace con los cerezos” comportava el risc que et pagués amb la mateixa moneda, per mitjà d’un “me gusta cuando callas porque estás como ausente”, i que haguessis d’acabar sol, de matinada, recitant el lament del mateix poeta xilè: “Puedo escribir los versos más tristes esta noche.”