Transbord a Picamoixons

En aquesta època vertiginosa d’Ave, Avant i altres trens moderns semblants a avions sense ales que llisquen sobre els rails a velocitats gairebé supersòniques, sonen a història remota notícies com la publicada en aquest diari el dissabte 13 de gener. El dijous anterior, ja a fosca de nit, Renfe deixava abandonats 15 passatgers del trajecte Lleida-Tarragona a l’estació de Picamoixons, ara simple baixador sense personal adscrit, perquè el comboi en què hi arribaven, l’últim del dia, amb destí a Barcelona, portava més de vint minuts de retard, i aquell al qual havien de pujar per seguir cap a la seva destinació ja havia marxat. Després d’una bona estona al ras, amb el fred que en aquella hora tardana devia fer, perquè en la referida antiga estació on s’efectuen transbords de forma regular –i que de vegades no són immediats– no hi ha cap sala d’espera on arrecerar-se, ja no dic escalfar-se, les víctimes del deficient servei ferroviari van haver de buscar un taxi per poder completar l’accidentat periple.

Jo havia sigut, quaranta-i-tants anys enrere, usuari habitual d’aquella línia que es bifurca en un llogaret de nom tan graciós. “Cambio de tren en Picamoixons” va ser una cantarella habitual –per megafonia o de viva veu per part dels taquillers i revisors en l’únic idioma permès en públic aleshores, i encara rai que no se’ls va ocórrer de traduir el curiós topònim– en la meva adolescència i primera joventut, durant els vuit cursos que, entre batxillerat i carrera, em vaig estar desplaçant cada setmana o cada dues a Barcelona des de les Borges, on agafava el ferrobús de tornada (el d’anada era directe, afortunadament). Un viatge que es feia etern i m’ocupava sencera la tarda del diumenge, per culpa de l’esmentat transbord i d’un altre que havia de fer a Sant Vicenç de Calders (algun cop me n’havia calgut un tercer a Roda de Berà). Sort que aleshores les estacions disposaven d’algun estatge obert on protegir-se dels elements o fins i tot de cantina. M’ha retornat el record d’aquelles llargues tardes de tedi i solitud, al llegir la notícia que acabo de comentar i a la qual podríem atribuir una dimensió metafòrica sobre els trens de la vida que no esperen o que sovint passen de llarg o que et deixen penjat en una estació perduda enmig del no-res, a la intempèrie més absoluta i a les fosques, sense saber gaire com reaccionar.