La mort de l'amor

D

esprés d’haver ressenyat fa uns dies la banda sonora francòfona de l’elegant comiat de la ja enyorada Dolors Sistac (Les feuilles mortes, Le métèque, Je ne regrette rien), un lector tan incaut com per confiar en el meu criteri em demana quines altres chansons podrien ser adequades en les successives cerimònies al llarg d’una vida humana més o menys convencional. Em disposo a complaure’l, encara que només sigui per estalviar-me la llauna d’escriure de política –ep, la llauna i el risc, tal com està el pati, vull dir el pati de les presons–. Per a un naixement o un bateig, proposaria Le mal de vivre, tal com el canta Patrick Bruel. Per a una primera comunió, Mon enfance de la Barbara. Per a una posada de llarg com abans s’estilava, Disset ans de Moustaki. En l’anada a la mili, que torna a ser obligatòria a França, i potser aviat aquí, Le déserteur de Boris Vian en la veu de Serge Reggiani. Per a un casament, Ma plus belle histoire d’amour, també de Barbara. Per a unes noces d’or, La chanson des vieux amants de Jacques Brel. Per a un funeral, a banda de les tres esmentades, Supplique pour être enterré à la plage de Sète, de Georges Brassens. I en un divorci, que en ocasions també val la pena celebrar, quina peça musical en francès s’hi escauria? Doncs Avec le temps de Léo Ferré, una salmòdia commovedora i terrible (Stacey Kent n’ha fet una interpretació edulcorada, sobre un fons orquestral amb molta corda, en un disc que acaba de treure, I know I dream). Poden recuperar a Youtube la devastadora cançó original de Ferré, igual que la resta de les enumerades, amb opció a subtítols en castellà, si bé em permeto d’avançar-los un resum d’una lletra que esborrona: “Amb el temps tot se’n va, oblidem la cara i la veu, i si el cor deixa de palpitar no cal fer res, així està bé. Amb el temps se’n va aquell a qui adoràvem i buscàvem sota la pluja. Amb el temps tot s’esvaeix i fins i tot els records més grats adopten un aspecte estrany. Se’n va l’altre, amb qui confiàvem en cas d’un refredat o del que fos, a qui regalàvem joies i per qui ens hauríem venut l’ànima o ens arrossegàvem com gossos davant seu. Amb el temps oblidem les passions i ens sentim com un cavall esgotat, estafats pels anys perduts, completament sols però en pau. Aleshores, amb el temps, deixem d’estimar. (Article escrit dimecres passat a la tarda, dia de

ant Valentí

)

s

.