“Portaveues” i “indigentes”

La recent troballa lingüística d’una diputada a Madrid, parlant de “portavoces y portavozas”, s’afegeix a aquell inoblidable “miembros y miembras” d’una ministra i al no menys antològic “jóvenes y jóvenas” d’una altra dirigent, o més aviat “dirigenta”. Ja em dispensaran els guardians i guardianes de la vigent correcció política, però alguns excessos en l’aplicació filològica de la justa i necessària causa feminista provoquen vergonya aliena, com el ridícul costum dels cupaires de referir-se a ells mateixos en femení. Pensar que modificant el gènere de determinades paraules ja se solucionen alguns problemes derivats d’una discriminació per sexes encara existent, per exemple en l’àmbit laboral, representa enganyar-se i embolicar la troca.

El dimecres 7 de febrer apareixia en aquest diari una carta al director signada per “Un lleidatà”, sense atrevir-se a usar nom i cognoms. Disparava contra Toni Postius, revalidat dies enrere com a alcaldable neoconvergent, a qui li retreia haver emprat en un article de premsa el terme “lleidatans”. El sagaç lector apuntava: “I les lleidatanes, les ha oblidades? Ara resultarà que és un misogin”. A part de no entendre que un mitjà seriós com aquest segueixi publicant textos d’algú que no gosa donar la cara, considero que l’anònim autor de l’ocurrència no només és un covard, sinó també un imbècil (com que ell sap que jo no sé qui és, no té dret a prendre-s’ho com un atac ad hominem).

Es tracta d’un exercici d’hipocresia cosmètica semblant al que creu millorar la situació dels cecs anomenant-los invidents o, als pobres, indigents. I parlant d’indigència, ara no pas intel·lectual o moral sinó financera, no deixa tampoc de sorprendre l’esforç dels polítics en exercici per dissimular el seu patrimoni cada cop que han de fer pública la preceptiva declaració de bens, suposo que intentant passar per gent corrent i mostrar empatia envers els més necessitats. Que si només la meitat d’un pis hipotecat, que si un cotxe de vint anys, que si ben just mil euros al banc... I això, comprensible en novells, estranya de veterans amb decennis en un càrrec força ben remunerat. Els massa rics posats en política fan mal als ulls, en efecte, però també aquells que, havent-se demostrat incapaços d’estalviar una mica o gestionar una simple economia familiar, pretenen tirar endavant una ciutat o un país.