El vol lent de les cigonyes

En comptes de la classificació del Madrid a la Champions, dimarts vaig preferir veure un DVD, comprat per 3 euros al Funatic, amb la pel·lícula Cuando pasan las cigüeñas, del director Mikhail Kalatozov, palma d’or al festival de Cannes en 1957, sobre la trista història d’amor de dos joves soviètics separats per la Segona Guerra Mundial.

Aquí a Lleida sembla que s’albira una treva, no diré en la guerra, però sí que en la situació conflictiva, entre ecologistes, canonges i funcionaris, per la presència de cigonyes a les parts altes d’alguns monuments, en particular la Seu Nova. Abans es deia que venien de París, duent un farcell amb un nadó penjat del bec, però en realitat procedien de latituds més càlides. A causa del canvi climàtic i la proliferació d’abocadors on els resulta fàcil trobar aliment, ara ja no es mouen mai d’aquí i conformen una nombrosa colònia, amb els problemes consegüents.

Aquestes aus carregades de simbolisme –fertilitat, sort, puresa– fan bonic i fan companyia (com ocorre amb els núvols, ajuden a guarnir el cel, aquell blau infinit que quan apareix totalment inconsútil i sense cap adorn pot arribar a angoixar). Unes hostes benvingudes, a condició que no se’t posin damunt de casa o en alguna altura veïna, des d’on t’atabalen amb els reiterats espetecs amb so de fusta del seu bec llarg.

Aquells simpàtics animalons blancs d’ales immenses omplen de serenitat el cor de qui contempla el seu vol encalmat i elegant, però també omplen d’excrements les teulades i coberts on s’aturen. El pes de les deposicions, unit al seu propi pes corporal, que no és precisament el d’un colom o una oreneta, acaben amenaçant algunes construccions antigues, prou deteriorades ja pel pas dels segles, com és el cas de la catedral. I en això estem, negociant una entesa que satisfaci tothom, cicònids inclosos.

Ara fa just un any vaig conèixer uns jubilats noruecs a la fira ExpoTren (la d’enguany encara estarà oberta avui fins a les dues). Havien aprofitat per fer turisme i gaudir de la gastronomia local. Al preguntar-los què els havia agradat més de la ciutat, esperava que diguessin la Seu Vella o els caragols a la llauna, però la seva resposta em va sorprendre: les cigonyes dels nius al capdamunt de les pilastres del nou pont de Príncep de Viana, vistes en arribar, mentre caminaven des de l’estació cap al pavelló firal.