Mar de flors

Una bellesa efímera, fugissera, com gairebé totes les belleses dignes d’aquest nom: durant tan sols tres setmanes, coincidint amb el final de l’hivern, el baix Segre esdevé un mar de flors. Tots els colors del rosa, des dels més pàl·lids al malva o el fúcsia, cobreixen els camps com una escuma d’onades vegetals o una nevada de volves de seda, llevat del blanc nupcial de pruneres i perers, una mica més tardans. Pètals tendres com somriures o besos, a les branques carregades de promeses en forma de nectarines, paraguaies, platerines, préssecs i altres fruites dolces de pinyol (curiosament, dels presseguers que havien causat la riquesa agrària de la zona, se’n veuen ja pocs, substituïts per les esmentades varietats avui dia més comercials o productives).

Diumenge al matí, vaig ser un dels milers de curiosos que recorrien la contrada, atrets per la possibilitat excepcional, per esporàdica i passatgera, de capturar amb la retina o la càmera –de la màquina de fotografiar o bé del telèfon mòbil– aquell esclat primaveral de la natura en tota la seva esplendor. Buscava els punts alts des d’on contemplar el panorama rosat, en un periple automobilístic amb la sensibilitat a flor de pell (mai millor dit), des de l’ermita de Carratalà, just passat Aitona, a la de Carrasumada, damunt de Torres, vorejant per la pista perimetral l’embassament d’Utxesa. Més gent que a la guerra (més gent que a Bovera, com diuen a Flix, em temo que irònicament). Caminants, cotxes, motos, bicicletes, fins i tot autocars... Alguns desconsiderats arrencaven una rama per endur-se-la com a record, sense pensar que acabaven de malmetre un quilo o dos de fruita. Als afores d’Aitona, entremig dels rengs florits, es feien fotos els nuvis i mig centenar de convidats d’una boda, asseguraria que xinesos, si bé des de l’ajuntament i a la premsa s’hi refereixen com a ciutadans del Japó. Ho entenc: no és igual insinuar que els visitants procedeixen de Yokohama o Kyoto que de La Portella o Santa Coloma de Gramenet. En fi, no ve d’un pam. Tots són orientals, encara que si a un xinés li dius japonès, o a la inversa, se sent com quan a mi em diuen espanyol. Uns i altres reviuen, lluny del seu país, l’espectacle anual de la floració, sobretot dels cirerers, que els nipons anomenen Bokutei no sakura, encara que el Montmaneu no sigui ben bé el mont Fuji ni el Segre el riu Sumida.