DIA DE REG
Primaveres i tardors
Dimarts de la setmana passada vaig fer anys. Molts. Massa? Una xifra rodona: 60. He deixat passar uns quants dies abans d’explicar-ho aquí, prou presumptuós com per creure que als lectors els pugui interessar el més mínim, perquè ningú no es vegi amb el compromís de felicitar-me, ja que no em consta que els aniversaris tinguin vuitada com els sants. De manera que el mateix dia de l’arribada –oficial, no pas efectiva– de la primavera d’estiu, començava per a mi la primavera d’hivern. Abans un sexagenari era vist com un vell. Recordo, avergonyit, que al principi d’escriure en aquest diari, sembla que faci ja una eternitat, em vaig referir a una seixantina amb l’epítet d’anciana. Ara, hi ha senyores d’aquella edat que em fan girar pel carrer. No cal que es tracti de Sharon Stone, una coetània que aquests dies apareix radiant a la premsa perquè acaba de traspassar també el llindar del decenni iniciat amb sis, igual que Albert de Mònaco, amb qui comparteixo anyada però no tinc el gust de conèixer (em sap més greu no tenir aquest gust amb l’actriu que no pas amb el príncep, deu ser per poc monàrquic). Ja sé que cap dels tres els aparentem, sobretot ella a l’anunci de les ulleres Afflelou que passen per televisió, ni per descomptat jo mateix a la foto d’aquí al costat, presa pel Lleonard Delshams una dècada enrere, quan encara tenia una feina que exigia o almenys justificava la corbata, i algun cop li he demanat que me’n tiri una altra per substituir-la, si bé no l’hi insisteixo, perquè dubto que em reconegués en la que em faria ara. Un retrat de Dorian Gray a la inversa. Em costa de fer-me’n a la idea. Els psicòlegs sostenen que les persones madures acostumem a percebre’ns uns vuit anys de mitjana més joves del que en realitat som. Més joves o menys provectes. L’hereu de Rainer al·ludit més amunt ha declarat fa poc que ell se sent com si en tingués entre 15 i 45. Tampoc no cal exagerar, però no els deu faltar part de raó als optimistes que creuen que prova més complir-ne 60 que 50, perquè mentre els 50 representen la vellesa de la joventut, els 60 són la joventut de la vellesa. En fi, una manera com una altra de consolar-se, encara que a mi el que més em consola, ben pensat, és haver pogut arribar fins aquí, cosa que per desgràcia tants amics i coneguts que s’han quedat pel camí no poden dir.