Les flors i la lluna

Vaig tornar per segon diumenge consecutiu al mar de flors del Baix Segre. La bellesa crea addicció i no cansa mai, com una sonata de Bach o una cara bonica. L’espectacle val la pena i per tornar-lo a veure caldrà esperar tot un any, fins a la consagració de la primavera del 2019.

Hi havia també força gent, malgrat que els colors lluïen ja més apagats que una setmana abans. I alguns visitants originaris de l’extrem orient. Xinesos o nipons, tant és, coincideixo amb l’alcaldessa d’Aitona quan m’escriu que tampoc no hem de ser tan primmirats: tots són asiàtics, tots mengen amb palets de fusta, tots tenen els ulls ametllats (ametlla llargueta, no marcona). No discutirem pas pel matís, si bé convé tenir en compte que uns i altres no s’han avingut mai gaire i, si a un japonès li dius xinès, o viceversa, és com quan a un reusenc el fas de Tarragona. O a un de Terrassa, de Sabadell.

Aquest cop, per posar-me més en situació i emular el ritual del Hanami, arran de la floració dels cirerers a les ribes del Sumida, vaig treure de la guantera del cotxe l’antologia d’haikús que hi porto no tant per impressionar els passatgers com per aprofitar els breus temps morts davant dels semàfors en roig (confio que això no ho llegeixi cap guàrdia urbà), a fi d’assaborir alguns d’aquells versos de temàtica floral tan adients a l’ocasió, obra de delicats poetes del país del sol ixent al segle XVII, com Bashô, Issa o Buson, autors d’aquella mena de tuits no pas escrits en una pantalla sinó amb pinzell sobre paper d’arròs. Abusant de la confiança, en transcric uns quants. “Les flors blanques / tornen al pruner; / nit de lluna.” Un altre: “Èbria de flors, / sorpresa per la lluna, / una papallona.” I un altre: “Velada de flors, / recalca les flors / la lluna.” Encara un més: “Amb els pètals / es mou la muntanya: / cirerers en flor.” I el darrer, per no fer-me pesat: “ Pereres en flor: / una dona llegeix una carta / a la llum de la lluna.”

Tanta al·lusió al satèl·lit em va fer pensar en els caragols a la llauna de La Lluna de Sudanell, però no hi havia taula lliure, com tampoc en cap restaurant de la zona, de manera que vaig haver de tornar a Lleida, on la lectura recent em va induir a optar per un japonès, en concret el Macao: sushi, sashimi, tempura, yakisoba... Tot molt bo i refinat, però em va quedar la recança dels caragols llunàtics.