La dama bruna

Divendres Sant a mitja tarda. Plaça del Capitoli de Tolosa del Llenguadoc. Sortint de prendre un cafè noisette sota dels frescos rococó de Le Bibent, albiro al bell mig d’aquell gran quadrat harmoniós i elegant una colla de joves amb estelades, llaços grocs i cartells reclamant la llibertat dels presos. M’afegeixo a la concentració, que aviat supera el centenar de participants, a mesura que s’hi sumen compatriotes que estan fent turisme a l’anomenada ciutat rosa. Cridem les consignes de rigor i acabem entonant els Segadors. Incomprensiblement per a mi, que no hi gosaria mai i en situacions així optaria per passar de llarg, una família espanyola amb canalla se’ns acosta amb actitud provocadora i desafiant. El pare ens interpel·la en castellà amb to condescendent, perdonavides, burleta, assegurant que a Espanya no hi ha presos polítics i que la culpa és de Puigdemont, Junqueras i companyia, uns ineptes que ens han ensarronat i s’enduen els nostres diners a Bèlgica. L’home es creu tan segur de tenir la raó que sembla convençut de poder-nos convèncer i fer-nos desistir. Al final, es posa tan pesat que no ens queda altre remei que tallar la conversa i desitjar-li bon viatge, que en el context descrit equival a enviar-lo a pastar fang. Mentre s’allunyen, els fills adolescents ens increpen amb insults que prefereixo no reproduir. Així estan les coses, així ho veuen ells. No hi ha res a pelar. Ni ens entenen ni en tenen cap intenció. Si llegeixen articulistes que abans jo admirava, com Javier Marías, acusant-nos de nazis, queda clar que la concòrdia o almenys el diàleg resulten per ara il·lusoris.

Torno dilluns tan impregnat de cultura francesa –no pas occitana, ai, que no es veu enlloc– que l’endemà mateix, al sortir de la feina, corro al Funatic a veure Barbara, un biopic de la cantant del mateix nom, que venero. Sessió d’un quart de vuit. Sol a la sala. Sensació estranya, tan estranya com la pel·lícula, un joc de miralls obscur que encantarà els amants de la chanson, en particular de la dame brune, com la va batejar Moustaki en un tema del 1967 que cantaven a duo, magistralment interpretada per una Jeanne Balibar que s’hi assembla prou. Hi sonen alguns dels seus èxits, en veu de la cantant o de l’actriu, però hi trobo a faltar Dis quand reviendras-tu. Digues, quan tornaràs? Quan podreu tornar, Puigdemont, Junqueras i companyia?