Fer-se el grec

El mateix dia que moria Stephen Hawking, estudiós dels forats negres (en el sentit cosmològic del terme) i autor de la “teoria del tot”, que pot semblar una mica pretensiosa en el seu enunciat omniscient, el qual va manifestar que els humans som només una raça avançada de micos en un planeta menor d’una estrella normal, però podem comprendre l’univers i això ens fa especials, aquell mateix 14 de març proppassat, anava dient, Pep Coll presentava a l’IEI la seva darrera novel·la, Al mateix riu d’Heràclit, sobre la vida i l’obra de l’antic filòsof jònic, pioner en l’intent d’entendre el món que ens envolta en una accepció àmplia, això és universal. Ara bé, el cèlebre banyista en el riu que mai no torna a ser el mateix riu en què s’ha submergit la primera vegada –el riu Meandre, per precisar, que desaigua a la badia de Milet–, no va circumscriure el seu esforç mental al camp de l’astrofísica. L’escriptor de Pessonada insereix a la trama algunes reflexions del pensador d’Efes que, transcorreguts 2.500 anys, podrien passar per contemporànies, com quan propugna suprimir la figura del rei, un càrrec honorífic inútil i onerós que no deixa de ser un luxe. O quan advertia al cap del govern efesi revoltat contra els ocupants perses que “no podia tirar endavant un acte sediciós com aquest amb una minoria tan escassa”. Els sona d’alguna cosa, l’argument?

Si davant l’actual onada repressiva a Catalunya els articulistes progres de la premsa espanyola s’estan fent el suec, expressió equivalent a fer-se l’andorrà, però no pas l’alemany, almenys per ara, doncs resulta que a un servidor li han vingut ganes de fer-se el grec, encara que només sigui per influència de la lectura atenta del llibre de Coll. De manera que darrerament tendeixo a rumiar en forma de sil·logisme, aquell mètode lògic inventat per Aristòtil que arriba a una conclusió partint de dues premisses. Per exemple, quan llegeixo al cartell de l’exposició de fotografies censurades al Museu de Lleida que un ministre de Rajoy va declarar que a Espanya no hi ha presos polítics perquè és una democràcia, penso que si de fet a Espanya hi ha presos polítics, com és evident per més que ho neguin, aleshores és que Espanya no és una democràcia. Ergo...una altra deducció derivada de l’anterior raonament és que als catalans no pretenen aplicar-nos la dialèctica grega sinó l’anomenat amor grec.