L'amor a la ciutat

Comentava dijous la nova campanya Lleidanamora’t, plantejada per fomentar l’estimació a la nostra ciutat per part de forasters i –un repte encara més difícil– empadronats. Més difícil perquè les víctimes de l’amor a primera vista no acostumen a ser tan exigents com aquells a qui ja fa temps que els ha caigut la bena dels ulls (per alguna raó diuen que l’amor és cec) i també perquè l’experiència demostra que, a les relacions cimentades en aquest noble sentiment, costa més conservar que no conquerir.

Si en alguna època de l’any Lleida ens pot arribar a seduir és en aquest maig alegre i ple de festes populars (per a aquells a qui agraden les festes populars, és clar, i em sap greu de no comptar-me entre els membres d’un col·lectiu tan ben disposat a passar-ho bé, perquè tanta gent m’atabala cada vegada més). Si Charles Aznavour canta allò de J’aime Paris au mois de mai, nosaltres preferim també aquesta París del Segre quan es desvetlla d’un hivern llarg, pesat i lleganyós, a l’horta circumdant i als parcs urbans esclata la verdor, el riu baixa gros –un riu que sembla un riu–, seure a les terrasses de cafeteries i restaurants no esdevé un acte d’heroisme –o desesperació, en el cas dels fumadors–, i recórrer els carrers a peu no t’obliga a buscar el cantó ombrívol o el solà si no vols perdre la salut, segons les estacions, perquè pels dos s’hi circula prou a gust, indistintament.

Passejar, més que no córrer, per més que aquest exercici estigui avui dia tant de moda. És el que més convé per redescobrir l’urbs. Per mirar-se-la amb desig renovat. Per enamorar-se’n a poc a poc o tornar-se’n a enamorar, tal com s’inicien els amors perdurables. Passejar i badar. Fer el flâneur, que vol dir el caminant badoc, ja que ens posem tan parisencs. Com el nom de l’editorial que acaba de publicar en català un llibret molt especial: La passejada, de Robert Walser. L’excèntric escriptor suís ens incita a caminar “sense presses, sinó més aviat a un pas còmode, sobri, planer, calmós i tranquil”. Potser tot taral·lejant alguna cançoneta romàntica que ens reconciliï amb la vida i la felicitat, com l’Averti addosso de Gino Paoli: “Tenir-te amb mi és com un dia de sol al maig, que escalfa la pell i fon el cor, i et dóna força per recomençar.” Això mateix, la forza di ricominciare. Començar de nou. Estimar un cop més. La ciutat. A la ciutat.