Casta vida

Dissabte vaig veure al Funàtic Maria by Callas i em va agradar tant que dilluns hi vaig tornar, aquest cop ben acompanyat, perquè a la sessió matinal sabatina era sol a la sala, mentre mig Lleida –i ara no voldria passar per més elitista i misantrop, o ensopit, del que sóc en realitat– s’ensordia als Camps Elisis en un Aplec del Decibel en què cada colla posa la seva pròpia música més forta que la colla del costat (i no precisament Verdi o Puccini).

Es tracta d’un documental que recupera imatges i enregistraments inèdits de la mítica soprano nord-americana d’origen grec, una senyora d’aspecte fràgil, més aviat magra, que contradiu el tòpic expressat en els versos satírics de Pere Quart sobre la impossibilitat que una prima donna sigui una dona prima, i que amb l’edat va anar guanyant atractiu físic, sobretot quan va experimentar la passió amorosa amb Onassis –l’amore ti fa bella, com deia el Dant–, la mateixa passió que més tard, sentint-se traïda per la boda del ric armador amb la vídua de Kennedy, l’acabaria consumint i condemnant a uns anys finals de reclusió i castedat, si bé no gaires, perquè moriria als 53, a París, d’un atac de cor.

Sorprenen les declaracions televisives de qui va ser la reina del bel canto a mitjans del segle passat, mai emeses abans i emprades pel director Tom Volf com a fil del film (no cal ser poeta per perpetrar jocs de mots), en què aquella figura consagrada als teatres lírics més importants, de l’Scala milanesa al Metropolitan de Nova York, precursora en el paper d’objecte del culte de masses experimentat posteriorment per astres del pop o del rock i de l’esport, deixa entendre que potser hauria estat disposada a sacrificar una carrera fulgurant, la veneració del públic i tot el glamur, per una família convencional amb fills. La paradoxa cruel d’una dona –Maria– relegada per l’artista –Callas–, tal com es desprèn del títol d’una pel·lícula que inclou com un dels seus al·licients principals una desena d’àries senceres cantades en diferents escenaris per la seva protagonista, amb una qualitat de so excepcional, començant per un esborronador Casta Diva de la Norma de Bellini, i que aconsegueix fer oblidar durant dues hores els galls dels tenors de l’actualitat política que interpreten el vulgar llibret de l’obra Moció de censura (més que no una òpera, una opereta... o una sarsuela, a tot estirar).