DIA DE REG
“Mon cor estima un arbre...”
Els arbres han sigut sempre testimoni de l’amor entre humans, acollint a la seva ombra tendres rebolcades o a l’escorça del seu tronc siluetes de cors travessats per una fletxa amb les inicials de parelles que mostren un desig de perennitat, tant del dibuix a l’epidermis llenyosa com del sentiment que representa. Els arbres o allò que en penja de les rames –fulla o fruit– han inspirat cançons romàntiques que les víctimes de les sagetes de Cupido, per acabar-nos de posar cursis, es canten a cau d’orella, si pot ser en francès, la llengua de l’amour, com Les feuilles mortes o Le temps des cerises (això no significa que no es pugui estimar en altres idiomes, tot i que algun darrerament sembla inventat només per manifestar odi, com l’agre castellà que sento els últims mesos en teles i ràdios de Madrid).
Poques vegades, però, veiem els arbres fent de subjecte, encara que sigui passiu, d’una passió amorosa, com en la boda col·lectiva celebrada el 25 de febrer passat a l’estat mexicà d’Oaxaca, quan vint individus dels dos sexes van contraure matrimoni –cometre matrimoni, que deia aquell–, entenc que pel civil, amb tants altres espècimens arboris, seguint una iniciativa de l’actor peruà Richard Torres, que no és el primer cop que promou unes noces entre membres dels regnes animal i vegetal, en protesta per la desforestació del planeta.
Comparteixo amb el tal Torres, conegut com el nuvi dels arbres, renom que trasllueix una fal·lera poligàmica, vull dir que no deu ser gaire fidel a l’om o al roure amb què s’havia esposat en ocasions anteriors, l’estima per aquells éssers reblerts de clorofil·la en comptes de sang, tot i que en el meu cas adoptant una actitud més continguda –i casta–, sense necessitat de compromisos ni papers –ni la temptació de consumar el vincle nupcial–, més pròxima a la veneració estètica o literària expressada en un poema sublim per Miquel Costa i Llobera cap a un pi de Formentor que li tenia el cor robat o per un altre sacerdot, no pas mallorquí sinó ribagorçà, mossèn Anton Navarro, que es declarava en octosíl·labs a un avet vell que ja no tenia “ocells ni primaveres”. Quina obsessió, la d’alguns capellans lletraferits amb les coníferes! Triar per triar, jo preferiria per enamorar-me’n, ja no dic per casar-m’hi, un arbre d’aspecte més femení. No tant un xiprer com una olivera o un desmai.