Combregar amb rodes de cotxe

Dimecres de la setmana passada, fent temps per anar a la presentació d’un nou títol de la Gramalla al palau de la Paeria (on sempre procuro reservar-me cinc minuts per contemplar extasiat el retaule gòtic de la Verge dels Paers, aquells homes de pau que acudien als actes solemnes recoberts amb la capa o gramalla de color bordeus que ha inspirat el nom de l’esmentada col·lecció de Pagès editors, amb suport municipal), vaig entrar a treure el cap a la sala Cristòfol, als baixos de l’antic Casino Principal o dels Senyors, seu provisional del Morera, que acull l’exposició Inventari general, una tria d’algunes de les peces més interessants de les reserves del museu.

El llibre que presentàvem, L’arquitectura d’ahir a Lleida, amb textos de Frederic Vilà i fotos de Xavier Goñi, constitueix un altre inventari general, en aquest cas dels edificis modernistes, noucentistes i art déco a la ciutat, bastits des de finals del XIX fins a la Guerra Civil, un conjunt de gran valor patrimonial no gaire conegut ni apreciat pels propis lleidatans. Una incitació a mirar cases, i a mirar-les de forma diferent, amb ulls més receptius, informats i atents als detalls. Ulls de turista amb inquietuds culturals, per entendre’ns. Una de les construccions fotografiades i comentades és precisament l’al·ludit Casino, d’estil eclèctic, entre classicista i rococó, aixecat en 1920 seguint un projecte dels arquitectes Gili i Salvà.

A l’exposició a què em referia abans, em vaig fixar en el veïnatge –no compto pas que una simple casualitat, sinó més bé un contrast intencionat per part dels organitzadors– entre un oli, Vista de Toledo, signat en 1911 per Aureliano Beruete (en primer terme el pont medieval sobre un Tajo que discorre entre costers pelats i sense urbanitzar, al fons les cases blanques entorn de la catedral) i una fotografia panoràmica del cementiri de neumàtics del poble fantasma de Seseña, a la mateixa província, blocs i més blocs de pisos buits construïts pel promotor conegut com el Pocero, en plena bombolla immobiliària. Trenta milions de quilos de neumàtics al ras, monstruoses muntanyes de cautxú. En cap altre país dels voltants no s’hauria permès una tal barbaritat, però Spain is different, ja se sap, per més que ara alguns ens vulguin fer combregar amb rodes. Milers de rodes. De molí o d’automòbil, tant se val.