Castellà i rajoletes

A banda de la temàtica central del contraban de tota la vida a les ries de Galícia, sobretot de tabac, i la seva evolució cap a un narcotràfic generador d’actituds més violentes, lligades al crim organitzat, amb les conseqüències sociopolítiques i penals corresponents, Operación Bucéfalo, de Juan Cal, acabada d’editar per Milenio, que pot ser llegida també com un testimoni documental profund i fidedigne d’una realitat concreta en un període precís, al fil de les tendències literàries actuals que difuminen la frontera entre ficció i no-ficció, és una novel·la que aborda algunes qüestions col·laterals d’un elevat interès per al lector, com la referida a la consideració de la llengua pròpia de la terra, aplicable en bona part al català, no tant aquí al Principat, on hem aconseguit –de moment– plantar cara als intents reiterats de genocidi cultural, i prou que ens està costant, com a d’altres àrees del domini lingüístic més vulnerables, on la resistència resulta més difícil: País Valencià, Illes, Franja, Catalunya Nord...

Juan Cal explicita el menyspreu pel gallec, sovint per part dels mateixos parlants habituals d’aquell idioma. Rememora, per exemple, i això també ho ha patit un servidor de vostès a Barcelona en aquells mateixos anys, les assemblees universitàries en què els estudiants d’esquerra i extrema esquerra menystenien, o si més no miraven amb condescendència, per damunt de l’espatlla, aquells que no s’expressaven en castellà, allà dalt perquè el gallec era vist com a propi de pagerols i gent de poble, aquí no només per això, sinó també perquè sonava massa a burgès, paradoxalment. Mentre que a Barcelona calia emprar el castellà, com els obrers, a Santiago parlar en gallec feia pobre. Cal conclou: “Si de algo había que desprenderse a toda prisa era de la lengua y de la casa tradicional de piedra; dos señales indelebles de la condición de paria. Los remedios para esa situación, los sucedáneos modernos de la miseria, los indicadores de un nuevo estatus eran el castellano y el azulejo. Ambos eran simple fachada, pero ayudaban a superar el complejo de miseria que acongojaba aquel país de punta a punta.” Això explicaria que, ben entrada ja la diguem-ne democràcia, els pares gallegoparlants discutien als professors l’ús del gallec a classe, convençuts que el millor per als seus fills era el castellà. ¡Manda carallo!