Serp de foc

Hi ha independentistes de morro fort –i realisme fluix– defensors de la idea que tant se val tenir Govern i deixar enrere el 155. No ho veig així, partidari de gestionar mentre no assolim la República –un mentrestant que es pot prolongar uns quants anys, això serà una llarga marxa i no un esprint– els nostres propis afers, encara que sigui a precari, amb tota mena de limitacions i l’espasa damocliana de jutges i fiscals per damunt dels nostres caps, en comptes de la senyera del Cant.

Ho vaig poder confirmar dissabte a Isil, on havia acudit –gràcies Naomí i Ramon, gràcies Olga i família, gràcies a les hospitalàries alcaldessa d’Alt Àneu i presidenta d’aquella EMD– a la festa de falles, on pràcticament s’estrenava en el càrrec la flamant (per nova, no per les flames que consumien els troncs) consellera de Cultura, Laura Borràs, amb qui vaig tenir l’oportunitat de departir una estona i que em va semblar, a part de simpàtica i assequible, una dona llesta, sàvia i eixerida. Experta en poesia i melòmana (tot sopant a peu dret, vam parlar de Bach i de Mozart, dues passions compartides, sobretot el segon, per qui sent devoció). I balladora, si s’escau, com va demostrar afegint-se a una de les danses tradicionals entorn de la gran foguera. La seva presència va ser força celebrada, especialment pel que suposava de retorn a una certa normalitat, dins de l’anomalia que viu el país, amb les llibertats laminades i tants polítics empresonats o a l’exili, per la majoria dels assistents, que no paraven de saludar-la i fer-se selfies amb ella, mentre la serp de foc formada pels fallaires es despenyava zigzaguejant muntanya avall, un espectacle colpidor. Dubto molt que la virreina Cunillera hi hagués estat rebuda amb idèntica alegria general, sigui dit amb tot o quasi tot el respecte i intuint que no li costarà gaire superar el seu antecessor Millo en acceptació popular.

Vam tornar a coincidir l’endemà al matí, amb la consellera i els seus encantadors marit i filla que l’havien acompanyat, esmorzant al Poldo de la Guingueta d’Àneu. Ells marxaven cap a casa d’uns parents a Santa Maria de Meià, nosaltres aprofitaríem per passejar al voltant del preciós embassament de la Torrassa i fer el primer bany de l’estiu, a la piscina de l’hotel. Res, entrar i sortir, que l’aigua estava freda. Encara es veia una mica de neu als cims que clouen la vall.