Cançó a Kàtia (i compatriotes)

Dos rius paral·lels, Segre i Volga, com els de la Cançó a Mahalta de Màrius Torres, si bé separats pels 4.500 quilòmetres per carretera que indica Google Maps entre Lleida i Volgograd, l’antiga Stalingrad, cèlebre per la terrible batalla que hi va tenir lloc des de l’estiu de 1942 a la primavera de 1943, de la qual ara es commemoren els 75 anys del seu desenllaç, que va marcar un punt d’inflexió a la Segona Guerra Mundial. Galaxia Gutenberg acaba de treure Stalingrado. Crónicas desde el frente ruso, recull d’una dotzena d’articles per a Estrella Roja, diari oficial de l’exèrcit soviètic, per part de Vasili Grossman, l’autor de la gran novel·la sobre el mateix tema Vida i destí, escrita en 1960 i publicada dues dècades més tard a Suïssa, fins on en va portar clandestinament una còpia microfilmada el dissident Andrei Sàkharov. L’obra mestra del periodista jueu nascut a Ucraïna pot ser llegida en català en una assequible edició de Labutxaca. També deu resultar interessant el llibre recent de la historiadora Liuba Vinogradova sobre el paper decisiu de la població femenina en la resistència al ferotge setge nazi, especialment les aviadores militars conegudes com a Bruixes de la Nit, entre les quals Lídia Litviak, de renom Lliri Blanc, que quan va morir en combat als 21 anys ja havia fet caure dotze aparells enemics.

Les dones de l’urbs heroica, que a la mort de Stalin va recuperar el topònim de Volgograd o ciutat del Volga, tenen fama merescuda de valentes, per no dir guerreres. Allò que probablement desconeixen la majoria dels lectors és que bona part del contingent de russes residents avui dia a Lleida provenen tot just d’aquell municipi. Més d’un centenar, m’informa la Kàtia, una simpàtica professora particular i traductora de llengües eslaves, volgogradesa d’origen i lleidatana d’adopció, per bé que el darrer lustre n’han marxat bastantes, una de cada quatre. Que no les tractem prou bé? Em semblaria imperdonable, si fos així.

Quan, a la rossa Kàtia, no tant per impressionar-la com per allargar la conversa –cap mala intenció, s’ho poden ben creure–, li pregunto si comparteix la meva dèria per Txèkhov, i ella respon que es tracta de l’escriptor preferit de la seva mare, em fa sentir com el pilot d’un Messerschmitt Bf 109G-6 de la Lutwaffe abatut per un Iakovlev-9T menat per una d’aquelles bruixes nocturnes.