Cronista de Ponent

L’altre dia, passant per Gerri de la Sal, em va semblar veure al balcó del seu casalici familiar la Carme Canut, germana de l’actor Carles Canut, una dona que, sense ser-ne conscient, haurà tingut un paper decisiu en el curs de la meva vida. Era, fa 35 anys, cap de recursos humans d’un departament de la Generalitat en què jo acabava d’aprovar unes oposicions. Podent triar per nota, i havent demanat com a primeres opcions unes places a Barcelona, on havia cursat la carrera, i Tarragona, on havia exercit un parell d’anys a Flix, va ser ella qui em va convèncer –ensarronar?– perquè vingués a Lleida, d’on ja no m’he mogut i m’hi he acabat convertint en escriptor, més o menys. Estic bastant convençut que, sense aquesta aposta lleidatana, no se m’hauria acudit de posar-me a escriure.

Potser tampoc no hauria escrit mai si en la meva impressionable adolescència no hagués sigut alumne, als frares de les Borges, de Josep Vallverdú, que si no em descompto demà fa anys. Noranta-cinc anys, que compleix ben acompanyat de l’Antonieta, en plenes facultats físiques i intel·lectuals, encara el millor orador de Catalunya (seguit per Carod-Rovira). Per celebrar-ho, estic rellegint els tres volums autobiogràfics que li va publicar Proa a partir de 1996. A Vagó de tercera, el nostre home relata les sensacions arran del seu retorn, el 1956, després de dècada i mitja a Barcelona i Sant Feliu de Guíxols, a les terres de l’oest català: Sant Martí de Maldà, Balaguer –on torna a residir ara, fill adoptiu del municipi–, Lleida i Puiggròs. Afirma que “tenia prou clar que aquella incorporació era un retrobament i una redescoberta i una afiliació”. Aquell jove professor que tot just emprenia una fecunda i reeixida carrera literària “tornava a ser un occidental, un lleidatà, i sentia dintre meu l’impuls de servir aquells predis i aquells horitzons”.

I afegeix, unes pàgines més endavant, deixant palesa una fèrria determinació, una sòlida autoconfiança i un civisme modèlic: “Recuperaria el temps passat, em faria un cronista del Ponent, que jo sí que estava en mesura de comprendre, abastar i retratar. I el retrataria per als barcelonins i els gironins, ignorants d’aquella altra meitat de Catalunya, però també per a mi, perquè el medi natural és un llibre que mai no acabes de llegir, i fa l’efecte que afegeix cada dia fulls nous.” Felicitats, mestre!