DIA DE REG
On s'abandona l'ona...
Sostre tranquil on els coloms peonen”, engega Le cimetière marin, de Paul Valéry, segons la traducció de Josep A. Vidal inclosa en un volum acabat d’editar per Pagès amb el títol d’Àlbum de versos antics. Peonen, que vol dir que caminen (en l’original “marchent”), i entenc que també parrupen, que significa que canten a la seva monòtona, reiterativa i pesada manera, això és la cançó del parrup, variant emplomallada de la cançó de l’enfadós, aquella insuportable melodia que ens desvetlla cada matí, amb la primera claror de l’alba, ara que la calor obliga a mantenir oberta la finestra de l’habitació i fa impossible seguir dormint, per més que abaixis la persiana o ajustis els porticons, maleïts coloms! (au, per poc que no em surt una rima consonant).
Ignoro si a Valéry li plaïa el parrupeig columbí, una música no pas celestial, per més que es produeixi en les blavoses altures, damunt de teulats o sostres on, per culpa d’aquelles rates alades, no hi impera la tranquil·litat, en contra del que sosté al seu famós poema, i que podríem denominar música de bec, òbviament en el sentit zoològic, res a veure amb flautes, oboès i altres instruments de vent, però és probable que l’escriptor nascut i enterrat a Seta (nom occità de la Sète imposada per la toponímia oficial francesa), preferís al referit cant dels coloms el més genèric Cant dels ocells, la melodia tradicional catalana que en alguna ocasió li devia haver sentit tocar a Pau Casals, tenint en compte que el violoncel·lista del Vendrell va actuar a la seva boda, celebrada l’any 1900. També li agradava Wagner, compositor d’unes òperes més aviat d’àguiles que de coloms.
El llibre a què al·ludia al principi conté una altra poesia valéryana força adient en aquestes dates (valéryana de Valéry, no confondre amb la planta de què s’extreuen les pastilles recomanables per aplacar els nervis causats pels coloms matiners). Es titula Estiu i tracta d’una bella mossa –una fille– que jeu a la platja, endormiscada damunt “la sorra blana on s’abandona l’ona”, indiferent als elements de la natura congriats damunt seu i a tothom, començant pel poeta que l’observa: “Noia exposada als déus que l’oceà constel·la / amb escuma que arrenca als clars miralls del sol, / als jocs universals tu, mortal, prefereixes / tota d’ombra i d’amor, la teva illa de son”. Fins que la despertin les gavines.