DIA DE REG
Del Segre a la Valira
Sempre he dit que el càrrec que em faria més il·lusió és el de bisbe de Solsona. Em temo que ja no podrà ser, com tantes portes que se’ns van tancant a mesura que sumem anys. Seixanta potser ja són massa per emprendre una carrera eclesiàstica, ni quasi cap carrera, si bé fa poc llegia al diari sobre polítics veterans que estan tornant a primera fila, tots amb dret a jubilació: Ernest Maragall, Bargalló, Cunillera, Borrell... Ho aplaudeixo, no només perquè l’experiència és un grau, sinó també perquè molts dels joves que s’han obert pas darrerament no han demostrat gran cosa. Uns dels últims exemples, aquell Casado del PP que em sembla un xitxarel·lo i un perill públic.
No seré bisbe de Solsona, doncs, no tant per l’edat com pel vot de castedat, ni tampoc la meva segona opció, bisbe de la Seu, en aquest cas amb l’al·licient afegit –o inconvenient, segons com es miri– de ser alhora copríncep d’Andorra. M’agrada Andorra i cada vegada m’agrada més fer-me l’andorrà, no pas en el sentit de titular de la ciutadania que tant li envejo al col·lega Albert Villaró, sinó de l’expressió popular equivalent a fer-se el suec o baixar de l’Aran o venir d’Arbeca (això últim sí que no m’ho podrà negar ningú). Àngel Ros no farà de copríncep a Andorra però sí que d’ambaixador, de moment espanyol, més endavant ja es veurà. Me n’alegro per ell i la seva família, perquè intueixo que els últims temps a la Paeria no ho estava passant gens bé. Sóc i espero seguir sent amic seu, malgrat les diferències ideològiques –i els possibles improperis que aquesta declaració d’afecte em pugui suposar, que a aquestes altures em rellisquen–, perquè ja fa temps que valoro les persones per damunt de les sigles, de manera que puc presumir d’amistats en la majoria de partits, fins i tot al meu, conscient que en tots t’hi trobes gent estupenda i malparits. Tinc Ros per un bon home i un bon alcalde, dotat d’una intel·ligència privilegiada i encomiables sentiments, que haurà deixat a Lleida una empremta important, des de la discrepància amb alguns dels seus darrers posicionaments i la incomprensió d’altres, no tant referits a la ciutat com al país, i li desitjo de tot cor el millor. A les valls d’Andorra, a la Seca, a la Meca o allà on el porti la seva nova tasca diplomàtica. Gràcies i fins sempre, amic (confio en un cop de mà si mai m’he d’exiliar al Principat).