Mar d'amor

A mitjan juliol vaig anar a veure Casi 40, peculiar road movie de Ricardo Trueba sobre un venedor de cosmètics naturals i una cantautora que ja ensuma la crisi dels quaranta (quin tip de riure, la crisi dels quaranta, contemplada des de la talaia de la seixantena). Mentre els dos protagonistes esmorzen a Plasencia, ell desplega un diari per fer-hi un cop d’ull. “Encara compres diaris?”, li pregunta la noia, estranyada. “És que he sortit a fer un tomb, he trobat un quiosc i m’ha semblat bonic”, explica el xicot, com excusant-se d’una extravagància nostàlgica, pur romanticisme. En aquest punt està la jovenalla.

Més tard, viatjant en una furgoneta per carreteres buides, juguen a enumerar coses ja desaparegudes o a punt de fer-ho: diaris, llibres, discos, fax, vídeos, màquines d’escriure... No recordo si ho arriben a dir, però hi podien haver afegit el cinema, almenys tal com l’entenem fins ara. Arraulit a la butaca, gairebé sol a la sala, em pregunto si valdrà gaire la pena seguir vivint en un món tan àgraf, àton, avorrit, insubstancial i inculte com el que sembla deparar-nos el futur. Al final de la llista de morts anunciades, i després d’una llarga pausa, aquell jove que comença a deixar de ser-ho, si més no cronològicament, desenganyat ja dels embolics del cor, sentencia: “...i l’amor.” Un món sense amor? Això sona quasi pitjor que un món sense premsa, llibres i discos. Només efímeres imatges en moviment, impactes visuals momentanis, sovint sense suc ni bruc, ni gaire sentit. Tota l’estona amorrats a la pantalla portàtil o domèstica, per molt panoràmica i extrafina que sigui. Surto del cine, torno a casa i llegeixo –al diari que no puc evitar de veure com una relíquia– la notícia que s’ha fet viral (neologisme que no acabo d’entendre) d’un septuagenari italià, vidu des de fa set anys, que cada matí s’asseu a la riba del Tirrè, vora el port de Gaeta, a mig camí entre Roma i Nàpols, i posa al seu costat una foto emmarcada de la seva difunta esposa perquè així es fa l’efecte que la dona encara mira el mar, que li agradava molt. I aleshores penso que potser sí que aviat deixaran d’existir la premsa impresa, la literatura en fulls de paper, la música sobre suports físics o les pel·lícules per a la gran pantalla, però el sentiment amorós, expressat d’una manera o un altra, costarà més que s’extingeixi de la faç de la Terra.