Allò que compta

Capri, c’est fini. S’acaba la festa. Amb més o menys ganes i il·lusió, emprenem un altre curs. Escolar, laboral, polític. Retorn a casa, a la feina, a la rutina. A les preocupacions i dificultats quotidianes, que havíem aparcat o procurat aparcar amb les primeres calors, el cap entretingut aleshores a programar alguna escapada o anticipant els plaers d’un descans –sempre merescut, què coi– a la platja o la muntanya. Una certa depressió, com a cada rentrée, per què negar-ho? Venen de gust músiques lànguides, que convidin a recollir-se, reconfortants de tan tristes, a poder ser rememoratives de viatges recents, uns records que ens esforcem a retenir a la memòria però que es van esvaint com aquest estiu crepuscular que pren ja caires de tardor. Un estat anímic de capa caiguda que mirarem de remuntar debades mitjançant la reformulació de la llista dels bons propòsits per a la nova campanya. Una llista cada any més curta, perquè amb l’edat ens comencem a conèixer.

Conduint de bon matí cap a l’oficina, després d’haver deixat la filla petita a l’institut, escolto Quello che conta, una composició d’Ennio Morricone enregistrada el 1962 per Luigi Tenco, mentre maldo per traduir-ne la lletra, tan adient a aquestes dates melangioses, estranyes, de traspàs o final de cicle. “Ara que el fum cancel·la l’estiu i el gris ens torna a caure al damunt, les llargues vacances s’acaben per sempre, però alguna cosa restarà de nosaltres.” La cançó parla del típic flirt o rotllet estival, que els dos amants obligats a separar-se quan arriba el setembre volen que continuï, però això mai no se sap, amb els amors de temporada, efímers per naturalesa: “No, no parlis més, mira el camí i segueix, que jo soc aquí amb tu i tu ets aquí amb mi.” Que romàntic!

Luigi Tenco es va suïcidar –i no pas al setembre sinó al gener– quan tenia només 28 anys, el 1967, d’un tret de pistola, en un hotel de Sanremo, arran de fracassar al cèlebre festival d’aquella vila costanera amb Ciao, amore, ciao, un títol premonitori, interpretat a duo amb Dalida, parella alhora sentimental, una egípcia de pares italians que també intentaria llevar-se la vida, setmanes després, a París, sense aconseguir-ho, almenys aquell cop, però sí al cap de vint anys, als seus 54, d’una sobredosi de barbitúrics. Va optar per no seguir més el camí, potser perquè se sentia massa sola.