Potser no serà demà

Una de les millors creacions de Luigi Tenco, de qui parlava aquí diumenge, i que m’emociona cada cop que l’escolto (vostès ho poden fer a YouTube, en una filmació televisiva encara en blanc i negre d’aquell artista jove i guapot tocant el piano mentre la canta, amb subtítols en castellà), es titula Vedrai, vedrai, i el seu ritornello sembla aplicable a la situació catalana actual, és a dir la independència frustrada, l’atzucac subsegüent, l’autogovern segrestat i la repressió cruel. Tradueixo: “Veuràs que canviarà. Potser no serà demà, però un bon dia canviarà. No sé dir-te com ni quan, però veuràs que canviarà.”

Convé advertir que Vedrai, vedrai, escrita el 1962, no és una cançó política, sinó d’amor. Més aviat un acte de contrició, seguit de propòsit d’esmena. En fi, paraules que acostumen a endur-se el vent. Aquesta no és la vida que vaig somiar per a nosaltres, admet l’home, que no es cansa de prometre un tomb en la relació, si bé sense concretar terminis ni fórmules. Sorprèn com el paio enfoca l’assumpte. Un psicòleg especialista en problemes de parella hi sucaria pa. Diu: “Preferiria saber que plores i que em retreus haver-te decebut que no pas veure’t sempre tan dolça, acceptant tot el que ve de mi, perquè em desespera pensar que no sé donar-te més.” S’ho fa tot ell solet.

L’endemà mateix que Tenco es disparés un tret a l’habitació 219 de l’hotel Savoy de Sanremo, el 27 de gener de 1967, als 28 anys, el seu amic i conveí genovès Fabrizio de André componia a la seva memòria una commovedora Preghiera in gennaio en què afirma que Nostre Senyor convidarà els suïcides al paradís, perquè al món del bon Déu no hi ha infern: “L’inferno esiste solo per chi ne ha paura” (por).

De André, un tipus també força atractiu, que tampoc no va envellir, mort el 1999, just abans de complir-ne 60, dotat d’un gran talent i una prodigiosa veu de baríton que em recorda la del nostre Roger Mas (de fet, el vaig descobrir gràcies a les versions enregistrades pel solsoní de temes seus com Geordie o Amore che vieni, amore che vai), és autor d’una altra joia, la Canzonne dell’amore perduto en què posava lletra a l’adagio del concert en Re major per a trompeta i corda de Telemann. Resumint: carícies indiferents i una mica de tendresa és tot el que resta d’aquell apassionat “amore che strappa i capelli”, l’amor que arrenca els cabells. Aiii!