SEGRE

Creado:

Actualizado:

Arran de la gesta de ribetejar amb esprai vermell un llaç groc a l’Ametlla de Mar, després d’un sopar de peix i vi blanc, que trascolat a dojo infon valor, el periodista Arcadi era entrevistat com un veritable heroi al diari madrileny en què perpetra uns pamflets que li han valgut el malnom d’Arcada, per les reaccions fins i tot fisiològiques que provoquen als lectors amb una mínima sensibilitat democràtica. La setmana passada li llegia, per exemple, que el procés va acabar “cuando les abrieron la cabeza a un par de viejecitas”. Es pot ser més cínic i cruel? Més malparit? Responent l’entrevistador, aquell (quinta)columnista que s’entesta a escriure Generalidad, afirmava que en l’actual contenciós entre Catalunya i Espanya hi ha bons i dolents, igual que segons ell n’hi havia també durant la Guerra Civil, tot i no aclarir quins eren els uns i quins els altres, si bé no sembla gaire difícil endevinar-ho, tenint en compte que al seu llibre Contra Cataluña aquest penós enfant terrible etern, més superb que intel·ligent, que cada dia té més pinta de boig (l’excés de bilis deu acabar afectant les connexions neuronals), presumia que el seu pare havia entrat amb els tancs franquistes per la Diagonal. No sempre és així, però al final els càntirs tendeixen a assemblar-se a les olles, com demostra el cas de la bella sense ànima Inés, filla d’un policia de la dictadura i neboda d’un governador civil del Régimen.

Bons i dolents, doncs. Hi coincideixo, però intercanviant els papers. A veure: manifestar-se en suport d’aquells que fa un any van estomacar votants pacífics em sembla propi de mala gent, igual que tallar llaços grocs amb cúters i la cara tapada o pintar de nit la casa dels pares a Vallfogona de Balaguer de l’exiliada Meritxell Serret o burlar-se d’un Junqueras empresonat com va fer l’ara ministre Borrell o negar l’existència de presos polítics per part de l’exconseller Santi Vila. Tot això denota una determinada categoria moral. Quan ens acusen de supremacistes, només em sento al·ludit pel convenciment que mantinc sobre la supremacia ètica de la nostra causa i la manera com –en general– la defensem, cosa que no treu que tant a un cantó com a l’altre hi puguem trobar bellíssimes persones i autèntics fills de treballadores sexuals, per dir-ho de forma entre col·loquial i políticament correcta.

tracking