Viure sense tu

La meva vida sense tu és tan incerta que sobrevisc només per costum, de records. La meva vida sense tu és feta de dies insípids on tot sembla inútil i buit, desproveït d’esperança i futur. La meva vida sense tu és un viatge sense escales, de matins pàl·lids en què la malenconia em mata. La meva vida sense tu és plena d’hores en què llangueixen dins meu les penes del món, que m’ocupen les nits. No sé res, no sé més, perquè les veus de la felicitat han sigut silenciades, i sense tu, lluny del teu cor, la soledat em fa por. La meva vida sense tu, privat de la raó de viure, busca debades un camí a seguir per desviar el curs del destí. La meva vida sense tu no té sentit ni motiu: em cal viure o desaparèixer, per acabar el meu turment. Digues, digues què he de fer, en les aigües turbulentes de la misèria en què em perdo i m’ofego, quan em falten la teva pell i la teva veu... La meva vida sense tu, Charles, no serà tan completa com quan encara hi eres i esperava amb delit cada nou disc teu, que em feia posar sentimental i m’oferia consol, eternament jove i al peu del micròfon fins al darrer dia, amb 94 anys, que va ser el dilluns 1-O, enfeinats aquella jornada bona part dels catalans en altres qüestions, que prou podries comprendre, tenint en compte els teus orígens armenis, Aznavourian de cognom que retallaries en Aznavour, membre d’un poble castigat també per la història i els seus aguerrits veïns, en el vostre cas els turcs.

Per això t’he volgut retre aquest modest però sentit homenatge, jo que mai no t’he considerat inferior a gegants de la chanson com Brel, Brassens, Ferré, Barbara, Gainsbourg o Moustaki, traduint per damunt a la meva llengua una de les més de mil cançons que vas compondre, Ma vie sans toi, inclosa a l’àlbum Encores, del 2015, un dels darrers discos d’estudi d’entre la cinquantena que enregistraries i que em vaig permetre de glossar en aquest mateix racó quan va aparèixer, perquè m’agradaven el teu estil de crooner i l’aplom a l’escenari malgrat ser tímid, tirant a lleig i no gaire alt, les lletres tan poètiques que escrivies a raig, la teva inconfusible veu esquerdada i nasal, l’amitié amoureuse envers una Édith Piaf amb qui vas conviure vuit anys, que acabessis produint oli d’oliva a la finca provençal on et refugiaves entre gira i gira, el teu amor per París al mes de maig o per Venècia sense ella...