Via Lerida

En una caseta cantonera entre les avingudes de Rovira Roure i Navarra, que havia acollit anys enrere el restaurant La Mercè i, fins fa pocs mesos, el Genial, acaben d’obrir un italià denominat Villa Ferrara, on dues pizzes de la carta porten el nom del Segrià (amb escalivada i llonganissa) i del municipi de l’Emília-Romanya, escollit per designar el local (mozzarella de búfala, bacó, ruca, nous i mel). La diligència del servei justificaria que s’hagués dit no pas Ferrara sinó Ferrari. Però, per què Ferrara i no qualsevol altra localitat de la mateixa vall del Po, com ara Màntua, Pàdua o Ravenna? O bé Mòdena, Parma o Bolonya? Aquestes tres últimes amb ressonàncies gastronòmiques: vinagre, formatge, salsa. Desconec, perquè no tinc prou confiança per preguntar-ho, si l’elecció del topònim per batejar l’esmentat negoci hostaler té alguna cosa a veure –o bé es tracta d’una simple i feliç coincidència– amb la circumstància que Lleida estigui agermanada amb Ferrara. Crec recordar que el motiu de la vinculació fraternal entre les dues petites capitals, més simbòlica o protocol·lària que efectiva, rau en la riquesa fructícola que comparteixen les seves províncies, o almenys compartien d’una manera bastant més evident en els dos casos quan va ser acordada la confraternització. Pomes, peres i préssecs a banda, alguna altra semblança? Per desgràcia, no gaires. Bé, potser la boira, també força assídua d’aquelles riberenques planúries padanes. Plasmació en el nomenclàtor viari de l’al·ludit parentesc institucional de segon grau, aquí tenim un carrer dedicat a la città on Giorgio Bassani va ambientar la cèlebre novel·la El jardí dels Finzi Contini i allà ens corresponen amb un d’anomenat com la ciutat llunyana de Màrius Torres, si bé en castellà i sense accent. El nostre carrer de Ferrara dibuixa un estrany traçat en forma d’U que surt del passeig Onze de Setembre, vora la caserna dels Mossos. La via Lerida ferraresa és en realitat a Malborghetto di Boara, un suburbi a cinc quilòmetres del cèntric castello d’Este. Flanquejada de cases unifamiliars adossades i parcel·les amb xalets, s’estén uns dos-cents metres entre la via dell’Agrifoglio i la via Torun, on trobem l’únic establiment públic de la zona, el club nocturn Bar Da 4 G, atès per unes brave ragazze i visita obligada per als lleidatans de turisme o negocis a la bonica

urbs

germana.