Sol de tardor

Llegeixo en aquest diari –dimarts, 6 de novembre– que les bodes de sexagenaris es tripliquen a Lleida en l’última dècada, mentre que les de menors de 30 anys cauen a la meitat. Sorprenent? Fins a cert punt. A mi la notícia m’hauria sorprès bastant quan transitava la trentena o la quarantena, una època en què en principi costa més d’entendre que algú, superats els seixanta, els setanta, els vuitanta o en supòsits especials els noranta –com el cas admirable del mestre Vallverdú– es compliqui tant la vida, si ho volen més romàntic que s’enamori de tal manera, com per tornar a comprometre’s amb una altra persona fins a l’extrem d’iniciar una nova convivència o arribar a fer papers. Per motius pràctics o per amor, tant se val, les dues justificacions em semblen legítimes i comprensibles. M’estic justificant jo mateix, amb aquestes ratlles? Encara no, em fa l’efecte. Ara bé, ja sabem que mai no es pot dir d’aquesta aigua no en beuré (o que aquest capellà no és el meu pare, com bromeja la meva amiga Mercè Cava: un petó, Mercè i Jaume, acabats de jubilar però encara curulls d’ímpetus juvenils, penúltims mohicans de la resistència matrimonial convençuda i feliç, no pas fruit de peresa, resignació o inèrcia). Recorrent al símil meteorològic, emprat sovint en la qüestió que ens ocupa: el sol de tardor potser no escalfa tant com el de primavera o estiu, ni tan sols mascara com un febrer carboner, segons el refrany, però no em negaran que la seva carícia a la pell resulta reconfortant i molt d’agrair, per inesperada i excepcional. Tractaré d’il·lustrar la tesi exposada amb una mica de música, en concret una cançó del gran Fabrizio de André apareguda el 1970 (la trobaran fàcilment a YouTube) que aquestes melangioses jornades autumnals de tardes breus i nits massa llargues em ve sovint de gust escoltar. Es titula La stagione del tuo amore i ve a dir si fa no fa el següent: “L’estació del teu amor ja no és la primavera. En la teva tardor tens la dolçor del vespre. Si un matí et descobreixes els cabells una mica nevats, al jardí de l’amor vindré a collir la flor de neu. Passa el temps sobre el temps, mes no tinguis por, perquè el temps sembla córrer amb el vent, però el vent no té pressa. Plora i riu com llavors, riu i plora i riu encara: cada goig i cada pena els pots retrobar en menys d’una hora.” Passa il tempo sopra il tempo... Ai!