L'amor en temps de còlera

Per molta ràbia que ens faci tot això que ens fan, sobretot que no ens hagin de tornar a cridar l’atenció, com dies enrere un portal d’internet anomenat PornoHub o alguna cosa així –no tinc el gust, sóc un inepte digital, en aquest cas també manual–, pel descens dràstic del consum de pornografia online a Catalunya un any enrere, les setmanes entorn de l’1-O. En aquelles dates, la gent ja vivia emocions prou fortes. No només se’n va ressentir l’al·ludit sector, sinó també altres del lleure o la cultura com cinemes, teatres, museus, llibreries o restaurants. I sex-shops, suposo. Em confessa el Jordi del cafè L’Avenç de Bellpuig –extraordinaris calamars a la romana– que va recuperant la seva passió pels llibres d’història, després de molts mesos capficat en la informació política. Ara està llegint, casualment, Els Girona, la gran burgesia catalana del segle XIX, de Lluïsa Pla.

No estic en condicions, però, perquè desconec qualsevol estadística sobre el tema, d’afirmar o desmentir si, en paral·lel a la minva de consultes a webs de pit-i-cuixa, per dir-ho com els padrins, ha disminuït igualment per culpa del Procés allò que també abans designaven ús de matrimoni, entesa l’expressió en sentit ampli, dins o fora del vincle conjugal. Fins a quin punt la tensió al carrer i a les institucions derivada del desig de llibertat dels catalans ha degut influir en el seu desig eròtic, tal com passa amb el futbol, un factor també de conseqüències ambivalents al llit, i no em refereixo ara al dormir. Un 5-1 del Barça al Madrid incrementa els gols de caràcter més íntim dels culers o actua en ells com a succedani del joc sensual?

A qui fa l’efecte de no fer-li efecte tot això és a l’Emèrit. Bé, potser darrerament sí, però més per les xacres de l’edat, perquè als seus bons temps de corona al cap i timó del Bribón amb “una novia en cada puerto” hauria tingut, segons la periodista Pilar Eyre, fins a quatre amigues entranyables a Barcelona, a part de la Corinna, amb qui es trobava sovint. Cinc en total, com una maneta del Piqué. El Borbó es devia acabar sentint barceloní, si més no de cor. O més aviat de ceptre, ja m’entenen. Al capdavall, Lawrence Durrell va escriure que sempre ens enamorem de la ciutat –o del poble– on viu la persona estimada. Devia tenir raó, perquè no hi ha actualment per a mi un lloc més bell que Bell-lloc.