DIA DE REG
Lisboa revisitada
Un concert del festival Interfado al lleidatà Cafè del Teatre, llegir l’endemà al diari que l’Algarve és la regió on es menja més bé de tot Europa i uns quants dies de vacances encara per gaudir. Conseqüència: a Portugal falta gent!
Onze o dotze hores en cotxe d’anada i altres tantes de tornada, però en tenia moltes ganes, dues dècades ja sense posar-hi els peus, sí que sovint l’oïda –i el cor–, entusiasta com sóc dels fados. De manera que quatre nits en un hotel lisboeta i dues més en un de Faro, a baix a l’assolellat Algarve, per treure el ventre de pena (i la resta del cos de fred). Una escapada romàntica de fado, bacallà i polvo, vull dir pop, és clar, que és com en la llengua de Fernando Pessoa designen l’octòpode que allà cuinen de moltes formes, començant pel polvo à lagareiro, a la graella i amb força oli, si bé no tantes com el bacalhau, protagonista de fins a 365 receptes tradicionals, una per cada dia de l’any. A part, els deliciosos pastéis de nata, que en realitat són de crema, altrament coneguts com pastissets de Belém, que també venen aquí a Lleida, al Viena, però ni de bon tros tan cruixents i el doble de cars. Acostumats a suportar una gent tan ufana i tan superba com la descrita per l’himne, dóna bo de tractar amb portuguesos, que no són tots com Cristiano Ronaldo o Mourinho, sinó la majoria dolços, discrets, afectuosos o si més no cordials, i gens dogmàtics: “Si teniu la veritat, guardeu-vos-la!”, exclama Álvaro de Campos, heterònim de l’esmentat Pessoa, al poema Lisbon revisited, del 1923. Diria que en general simpatitzen amb els catalans i entenen la nostra causa, perquè van haver de patir els seus dominadors veïns peninsulars uns quants segles i encara pateixen l’arrogància de turistes nous rics quan visiten el seu país, l’únic lloc del continent on aquells milhomes no es creuen inferiors sinó amb dret a treure pit. Quan a la recepció d’un hotel o a la taquilla d’un museu et pregunten si ets espanyol i, mentre negues amb el cap, tu respons que català, ells somriuen en senyal d’assentiment, comprensius i còmplices. Gaziel considerava Portugal una Catalunya afortunada. Els portuguesos han tingut la sort històrica que als catalans ens ha faltat. Potser som nosaltres i no pas ells qui hauria d’estar tota l’estona cantant fados planyívols amb títols com Estranha forma de vida, Loucura o Maldiçâo.