Ca l’Amália

Arribat a Lisboa, de primer m’adreço al Museu del Fado, on em passaria hores i hores. Hi compro discos, souvenirs i una biografia, en portuguès, d’Alain Oulman, el compositor que va revolucionar el gènere, a qui Amália Rodrigues devia alguns dels seus grans èxits. M’apunto una estrofa inscrita a l’escala, que més tard descobriré a internet que forma part d’una cançó tradicional del Ribatejo: “Os teus olhos sâo escuros / como a noite mais cerrada, / mas apesar de tâo negros / sem eles nâo vejo nada.” No crec que calgui traducció. Després travesso el Largo de Chafariz per anar a sopar a la Parrerinha de Alfama. Un sopar amb actuacions intercalades entre plat i plat. De fadistes, és clar (els vespres següents soparé al Clube de Fado i al Cafe Luso, i assistiré a l’espectacle Fado in Chiado). La Parrerinha és un antiga taverna de pescadors que des de 1950 acull àpats amb música. Hi vaig ser vint anys enrere (i feia sortir el local a la meva segona novel·la, Nit endins), quan hi cantava Argentina Santos, aleshores propietària del negoci. Recordo un Lágrima que posava la pell de gallina. Pregunto per ella als que el regenten ara, dos joves guitarristes, i em diuen que encara és viva, si bé retirada des de fa una dècada. Té 93 anys, la mateixa edat amb què ens va deixar l’agost passat Celeste Rodrigues, la germana d’Amália, que fins al final actuava al Cafe Luso.

L’endemà, visito la casa d’Amália. Estic emocionat, com si profanés aquell espai que es manté gairebé igual com quan va finar la seva estadant, el 1999, aviat farà vint anys. Observo el seu llit i em ve al cap la pregunta del fado-tango Cansaço, que interpretava amb veu lànguida: “Quem dorme na minha cama / e tenta sonhar meus sonhos?” L’alcova és plena de marededéus i imatges religioses, els prestatges del bany on moriria d’un atac de cor de flascons de perfum i cosmètics, els armaris dels vestits i els xals negres que es posava per pujar als escenaris, els calaixos de les seves joies, el rebost de les capses de te que prenia per esmorzar, la biblioteca de llibres d’amics i d’un de poesia que va publicar amb versos propis, les parets de retrats i cartells publicitaris... En un racó de la cuina menja veces el Chico, un papagai africà de plomatge gris que va conviure amb ella 8 anys. Ara en té 28 i en podria allargar molts més, perquè aquestes aus arriben a centenàries.