A mig camí

Al cartell de la campanya comercial nadalenca es veu una parella, noi i noia, que avui dia convé especificar, guapos i ben abrigats, amb bufandes i gorres de llana, a més de guants del mateix teixit protegint del fred les mans amb què sostenen unes bosses de compra, s’entén que plenes. Per sota de les seves cares rialleres, la llegenda tota en minúscules “Dies de shopping”, i més avall, en lletres una mica més petites, “A mig camí de l’infinit”. Al peu de la imatge, el lema “Soc de Lleida” i l’escut romboïdal dels tres lliris sobre les quatre barres de la Paeria.

Per què somriuen tant, els joves de l’anunci? Per què semblen tan feliços? Pel fet de ser de Lleida o perquè venen de fer fira? Potser per les dues raons, encara que atenent el context apostaria més aviat per la segona, sobretot un dia de boira, per allò de les endorfines generadores de benestar que segons els científics segreguem cada cop que sortim d’una botiga carregats.

Com tot veí d’aquesta ciutat hauria de saber, “A mig camí de l’infinit” és el floró final de l’emblemàtic sonet Lo campanar de Lleida, de Magí Morera i Galícia, advocat, poeta, traductor de Shakespeare i, durant uns anys, paer en cap. No sé què opinaria l’il·lustre lletrat lletraferit de l’ús mercantil del seu cèlebre poema, escrit el 1926 amb unes intencions en principi més espirituals. Estic segur que com a mínim se’n sorprendria. Jo no ho critico, és clar, ans al contrari. Es tracta d’una forma, sens dubte poc canònica, de popularitzar la literatura. Al capdavall, ja diuen que els creatius publicitaris són els poetes dels nostres dies. I estic segur que més d’un dels actuals escriptors de ratlles curtes, a la vista dels migrats drets d’autor obtinguts pels seus llibres, pensa que potser hauria fet més bé de dedicar-se a la publicitat.

Mig camí de l’infinit era, segons l’autor del vers, la distància, al·legòrica més que no calculable en metres, entre la base i el cim de la torre gòtica de la Seu Vella. Una mesura poc exacta (la gent de lletres no acostuma a ser gaire precisa) que en realitat no significa res, perquè l’infinit no se sap ben bé on para. En tot cas molt lluny. Més lluny que INRI, com deia aquell d’Arbeca, vull dir més amunt del cap de Déu. Des d’allà dalt, d’on Magí incitava el lector a llençar-se al buit, si “tens d’àliga el cor”. Als poetes val més no fer-los gaire cas.