I d'aquí, com se'n surt?

La Constitució celebrada amb tant d’entusiasme en el seu 40è aniversari per alguns conciutadans –espanyols residents a Catalunya i nadius amb tendència al masoquisme, perquè si no és així no es pot entendre– assegura la “unidad de la nación española, patria común e indivisible” per mitjà del recurs a les armes. L’exèrcit com a garant de la “integridad del territorio nacional”. No sé si la cita és exacta, però ara no tinc ganes de mirar-ho a Google i acabar fent-me un embolic de finestretes. Aquest sembla ser el problema de moltes vides a partir d’una determinada edat: l’acumulació de pantalles mal tancades.

Tornem a la Carta Magna, un tema certament apassionant, sobretot aquestes festes: també hi surten uns reis, no pas d’orient sinó d’occident, ni mags per més que manin en raó d’una espècie d’art de màgia. El cas és que si no fos per l’amenaça de militars, policies, jutges i fiscals (en general de gent uniformada, exceptuant bombers i revisors de tren, que no en tenen cap culpa), els contraris a la nostra llibertat podrien seguir apel·lant la legitimitat democràtica, atès que en aquest regne els catalans sempre serem una minoria demogràfica, encara que a partir de la nit de les calces vermelles de demà ens poséssim tots a procrear com conills.

A sobre, cada dia ens odien més. Proclamar i exercir aquest odi els dóna molts vots, com s’ha vist a Andalusia. Si no apliquen ja un 155 implacable, suspenen la Generalitat, il·legalitzen els partits indepes, n’empresonen tots els militants, tanquen TV3, intervenen les escoles, tornen a prohibir el català en públic, ens obliguen a cantar cada matí el Que viva España de Manolo Escobar (o el Porompompero) i a cridar ¡Viva el Rey! quan ens ve un orgasme, no serà perquè no puguin, tot i que molts se’n moren de ganes.

Exagero? Potser una mica. Ara bé, un nou movimiento nacional que propugna si fa no fa tot això ha obtingut 12 diputats i el suport de 400.000 andalusos. El seu caudillo Abascal llueix sempre cara de pomes agres, com si patís de restrenyiment crònic. Deu formar part del seu posat de mascle alfa amb pistola a qui “le duele España”. Després, quan obre la boca, en comptes de l’eloqüència viril d’un Mussolini o un Hitler, li surt una veueta ridícula, quasi infantil, que faria riure si allò que diu no provoqués esgarrifances. Igual que Franco. En fi, feliç 2019.