L'aventura de La Nuit

P

er Cap d’Any, a punta de dia, m’havia compromès a anar a buscar la meva filla petita en una discoteca d’aquí a Lleida que es diu La Nuit, en francès, que té més glamour. Acaba de complir els setze, l’edat legal per poder accedir a aquesta mena de locals, i estava tota il·lusionada per estrenar-s’hi. Ja li passarà, com a sa germana gran, però no seré jo qui l’hi retregui, havent dilapidat mitja joventut al Big Ben.

Com que havíem estat sopant fins tard, vaig pensar que en comptes d’intentar dormir poc i malament, patint per si em despertava a temps, postergaria la cita amb la son llegint un bon llibre. Charles Baudelaire, l’autor escollit, en concret el volum El meu cor despullat (Proa), una tria d’escrits íntims i cartes privades a cura de Pere Rovira, que n’ha fet una traducció magistral, defineix justament la son com “l’aventura sinistra de cada nit”. I ho justifica així: “Els homes s’adormen diàriament amb una audàcia que seria inintel·ligible, si no sabéssim que és el resultat de la ignorància del perill.” El mateix Rovira havia traduït ja abans el poeta parisenc. L’Aula de Poesia Jordi Jové de la UdL va editar-li el 2008 un recull deliciós titulat Vint-i-cinc flors del mal, recuperades a l’antologia Jardí francès, que li trauria Pagès ara fa tres anys. Hi figura El crepuscle del matí, en què vaig estar pensant mentre baixava amb cotxe pel passeig de Ronda, encara bastant fosc, “a l’hora en què l’eixam dels somnis malfaents / torça sobre el coixí els bruns adolescents”. Sobre el coixí o sobre la pista de ball, almenys aquella matinada. I no pas somnis, sinó música màquina o electrònica, o allò que sigui que punxen actualment els discjòqueis,

En efecte, aquella hora intempestiva en què “la llum és una taca vermella sobre el dia”, a casa nostra d’un vermell més aviat lilós per culpa de la boira, “quan l’ànima, cansada d’un cos esquerp, feixuc, / imita les baralles del nou dia i el llum”. Pels carrers, més animats aleshores que qualsevol diumenge a mitja tarda, en colletes cridaneres, “retiraven els cràpules, derrotats per l’esforç”. De tornada, amb la filla al meu costat, circulant per damunt del pont dels instituts, es podia començar a intuir ja com “l’aurora, tremolant, amb vestit rosa i verd / lentament avançava sobre el Sena desert”. Bé, no pas el Sena, sinó el Segre, és clar. Pel cas, ve a ser el mateix.