Segre amunt

D’unes quantes converses disteses entre Rosa Peroy i Àngel Ros n’ha sortit un llibre-entrevista editat per Pagès amb el títol de Remuntant el Segre, al·lusiu al darrer viatge polític del protagonista des de Lleida a Andorra, on el fins fa poc paer en cap exerceix ara d’ambaixador. Podríem definir el lloable treball periodístic de la senyora Peroy, molt destra a l’hora d’escollir i formular les preguntes, com una mena de testament de l’entrevistat, si no fos que aquest encara té edat per prolongar la seva fecunda trajectòria de servei públic, dins o fora de la carrera diplomàtica, de manera que val més deixar-ho en testimoni.

Entre moltes altres qüestions que poden desvetllar la curiositat del lector, Àngel Ros evoca a les seves respostes, que en general semblen força sinceres, aquella Lleida grisa, resclosida i trista de la seva infantesa, que associa amb la pel·lícula Calle Mayor de Bardem, i com s’ha proposat tots aquests anys de modernitzar-la, primer des de la lluita antifranquista i el moviment veïnal, després des de la Paeria, sobretot a través del desenvolupament d’infraestructures, paisatge urbà i teixit industrial/comercial, amb fites com el PCTA de Gardeny, els dotze ponts actuals o la Llotja, tractant d’aconseguir una ciutat amable i dotada de bons serveis, capital interior de Catalunya, amb l’autoestima alta (això últim una assignatura encara pendent, segons reconeix). Ros, que es continua proclamant catalanista, admet errors propis com les declaracions precipitades del matí de l’1-O, aposta pel diàleg, la negociació i el federalisme per resoldre o almenys apaivagar el conflicte plantejat pel Procés, que preveu d’arranjament llarg i difícil, i aprofita per passar comptes amb alguns aliats o contrincants que per diversos motius l’han decebut, com Marta Camps i Toni Postius, distingint entre adversaris i enemics polítics, i criticant els professionals de la política, peons dels aparells de partit.

Pel meu gust, el més interessant del volum són les confidències íntimes que permeten aprofundir en el coneixement de la persona més enllà del personatge, referides a la seva afició al cinema i el jazz o, més transcendentals, a la malaltia, la mort, la família, la fe o la boira, que li encanta. No seria aquest l’únic punt de desavinença que hi mantinc, és clar, però n’hi ha bastants més en què ens posaríem d’acord.