La piuladissa

Q

ui sap si acomplint el primer ítem, com se’n diu ara, d’una llista de bons propòsits per al nou any, l’alemany Robert Habeck, destacat dirigent del partit Els Verds, tancava el seu compte a Twitter a partir de l’1 de gener, argüint que les xarxes socials augmenten l’agressivitat dominant a la política actual. No és el primer ni serà l’últim personatge públic a prendre una decisió semblant. Però jo no penso deixar de fer tuits. Per la senzilla raó que no n’he fet mai cap. No només perquè els tuits els carrega el diable, com demostren les altes dosis d’odi i intolerància que acostumen a expressar, sinó sobretot perquè, tal com ens advertien de petits que succeeix amb la pedra llençada, el tuit quan surt de la mà no sap on va. Per a aquells que som de gallet fàcil –bocamolls, si ho prefereixen–, això de Twitter és un perill, especialment tal com s’estan posant les coses en aquest pobre país nostre. Per retuitejar una informació, l’amic Josep Huguet ha hagut d’anar a declarar al jutjat. Centenars d’usuaris d’aquell servei de microblogging havien fet el mateix, però el fiscal només s’ha fixat en ell, sospito que per haver sigut conseller de la Generalitat.

Jo, com que em conec, i allò que em surt del cap –o del cor, o bé encara de més avall– de seguida ho trec per la boca, no he volgut entrar mai en el joc dels 140 caràcters, que ara tinc entès que s’han duplicat. Si ja em costa contenir-me quan perpetro aquests articles, redactats amb el fre de mà posat, que després sempre compto amb un marge d’unes quantes hores –o uns quants dies– per anar-los corregint o matisant, de vegades fins i tot quan els he enviat ja al diari, a través d’una trucada d’urgència a la redacció, imaginin-se vostès què hauria sigut de mi exposant-me a la immediatesa de les piulades. Disculpin la confidència personal, però el cert és que jo fa més de trenta anys que m’autocensuro, perquè si hagués gosat escriure aquí tot el que penso no hauria guanyat per querelles i advocats, i probablement faria ja dècades que els lectors d’aquesta pàgina m’haurien perdut de vista, tot i que en honor a la veritat he de reconèixer que mai, en tot aquest temps, ni en els pitjors moments del 155, he rebut cap mena de pressió o retret o intent d’orientació per part de la direcció de SEGRE. Una confiança que s’agraeix, però per si de cas sempre procuro anar amb peus de plom.