Ametlles amargues

Floreixen els ametllers dels nostres secans: a les Garrigues, a la Segarra, al Segrià eixut, a la vall del Corb, als contraforts del Montsec... Una esperançadora nevada de pètals sedosos amb tènues matisos rosadencs, presagi de la primavera que es comença a entreveure en uns camps que desperten de la llarga letargia hivernal, els fruiters ja esporgats, els cereals que es van estarrufant mentre adquireixen una verdor que seria encara més viva si plogués una mica. Primavera d’estiu o primavera d’hivern? La pregunta no al·ludeix al calendari cronològic, ni a la meteorologia, queda clar, sinó al calendari electoral i a les amenaces que suscita. Un trànsit primaveral no pas adreçat cap al bon temps, més bé avantsala d’una altra imprevista estació freda i fosca, a partir del 28 d’abril, que provoca esgarrifances només d’imaginar-la.

Havia sonat com a data de les eleccions anticipades el 14 d’abril, aniversari de la segona república espanyola i del naixement de Santi Abascal, cabdill del partit ultradretà possible sorpresa dels anunciats comicis, però finalment han sigut convocades per al 28 del mateix mes, sant Vidal (un dels tres o quatre bisbes i màrtirs d’aquest nom al santoral: intueixo que el meu deu ser màrtir). Justament, en aquella època dels primers martiris massius de cristians al circ dels lleons, Sèneca li va dir a Neró, tal com recordava fa poc Jordi Cuixart en un tuit: “El meu poder deriva de la teva por. Si jo no tinc por, tu perds el poder.” I concloïa el pres polític: “Nosaltres ja no tenim por.”

M’agradaria compartir el valor i l’optimisme del president d’Òmnium, fent seva la desafiadora reflexió del filòsof estoic pronunciada davant del piròman emperador romà, però em costa bastant, potser perquè tinc prou edat com per haver conegut el franquisme i sé com les gasten els dirigents espanyols de la corda dels que segons les enquestes poden acabar sumant escons suficients per governar, aplicar-nos un 155 etern, desmuntar TV3 i Catalunya Ràdio, controlar els Mossos, arrabassar competències autonòmiques, intervenir l’escola, anul·lar la immersió del català i relegar el seu ús a l’àmbit privat, aplicar una censura més o menys encoberta... En fi, un retorn dissimulat, o no tant, a la dictadura. O això o bé un pacte PSOE-Cs que tampoc no ens augura res de bo, de conseqüències igualment dramàtiques. Ai, ai, ai!