L'últim que cal perdre

El dijous 7 de febrer es presentava a l’IEI el llibre Escrits sobre Fabra, recull de deu treballs erudits de Josep Murgades que aborden diversos aspectes de l’obra del mestre, editat per Pagès dins la col·lecció Argent Viu, dirigida per Carme Vidal. El reusenc Murgades havia professat uns quants cursos a l’aleshores encara Estudi General, implicat en la cultura lleidatana de l’època (membre molts cops del jurat del premi Vallverdú, també apadrinaria un volum que aplegava articles del Bot de Pernes) i, transcorregut un quart de segle, afirma sentir-se a la nostra ciutat com a casa.

Tant el presentador de luxe, un altre mestre, Josep Vallverdú, com el mateix autor coincideixen a evocar una frase pronunciada per Pompeu Fabra el 1947, des de l’exili, en un dels moments més crítics del catalanisme, perduda la Guerra Civil i perduda també la il·lusió que la derrota del nazisme comportés la reinstauració de la democràcia al sud dels Pirineus, un cop beneït per les potències aliades occidentals el règim franquista com a antídot enfront d’una possible expansió soviètica. La frase o el lema d’aquell professor de química esdevingut eminent filòleg, “seny ordenador de la llengua”, que mai no havia dissociat la seva trajectòria com a lingüista del seu compromís cívic i polític, va ser: “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.” Un mot d’ordre que Murgades considera vigent tal com tenim el pati –el país– en els temps que corren (i els que ens venen a damunt, és de témer, amb l’espanyolisme desbocat) i que en certa forma lliga amb l’autodefinició de Vallverdú com a pessimista que treballa com un optimista.

La consigna fabriana recorda l’expressada per Guillem d’Orange al segle XVI: “No cal esperança per actuar ni èxit per perseverar.” Una divisa voluntariosa que una historiadora que conec bastant va estampar a l’inici de la seva tesi doctoral. Guillem I d’Orange-Nassau (1533-1584) era governador d’Holanda i lloctinent de l’emperador Carles V, una espècie de virrei com els moderns Millo o Cunillera, que es va anar distanciant de la política intransigent de Felip II fins a encapçalar la rebel·lió –un “felón”, que diria Casado, amb vocabulari del Siglo de Oro– contra la monarquia espanyola. Ell moriria en una emboscada, però la seva lluita no va ser debades, perquè anys després els Països Baixos assolien la independència.