Llocs singulars, llocs comuns

L’últim dia em vaig deixar un comentari amb relació a la pel·lícula Professor a Groenlàndia. A l’entrevista en què el jove danès tria una plaça de mestre d’escola en un remot llogaret groenlandès, la inspectora del ministeri d’educació de Dinamarca el commina a no ensenyar als seus alumnes –ni aprendre ell mateix– una sola paraula en la llengua pròpia de la gran illa que el seu descobridor víking l’any 982, Èric el Roig, va batejar amb un topònim en nòrdic primitiu que significa Terra verda, encara que el seu territori es vegi quasi sempre blanc de neu (ni una paraula, ni molt menys dues, sobretot si es tracta de Nunarput i utoqqarsuanngoravit, que componen el títol de l’himne nacional, traduïbles com El nostre antic país), i a tall de justificació, aquella severa i intolerant funcionària conclou que, total, Groenlàndia és només un indret ple de borratxos.

En fi, clixés i llocs comuns, sovint injustos, en general inexactes. Com alguns que fa un parell de setmanes vam poder sentir en un programa de TV3 titulat, paradoxalment, Trenquin tòpics, en el decurs del qual s’abordava aquest tema visitant el seu presentador, Queco Novell, diversos emplaçaments perifèrics del Principat com les terres de l’Ebre, l’Empordà o la ciutat de Lleida i Juneda. Al marge del seu interès o que pogués resultar més o menys entretingut i divertit, aquell espai televisiu hauria sigut vàlid vint o trenta anys enrere, però no pas en l’actualitat, quan fa l’efecte que moltes de les qüestions que s’hi plantejaven semblen ja superades.

Tampoc un segle i mig enrere, segons quines, goso afirmar a la vista de les informacions aportades amb tota una exhaustiva i inapel·lable documentació per la historiadora Lluïsa Pla, que en la seva extensa tesi doctoral sobre els Girona i al llibre que la condensa demostra que la gran metamorfosi econòmica de mitjan segle XIX i la revolució industrial a Catalunya van ser impulsades per aquella emprenedora família targarina, en concret Ignasi Girona, juntament amb diversos socis comercials ponentins com Joan Clavé d’Anglesola, Joan Viladot d’Agramunt, Ramon Macià de Vilanova de Meià, Domènec Santamaria de Torregrossa, Salvador Maluquer d’Artesa de Segre o Antoni Mitjana, un andorrà establert a Tàrrega. Tot això s’ignorava fins ara i cal tenir-ho present, perquè trenca alguns esquemes. I certs tòpics.