Els de dalt i els de baix

Recuperen a Salàs l’antic cafè

Salón

com a recepció de les botigues-museu. L’historiador Francesc Farràs, impulsor d’aquell reclam turístic que només l’any passat va atraure 12.000 visitants, publicava el 2015 el llibret Salàs era una festa, que remet pel títol al París era una festa de Hemingway, en què es repassa la trajectòria dels dos locals de la vila pallaresa a l’època daurada dels anomenats cafès-cantant, des de principis del XX fins a la guerra civil, coincidint amb l’esplendor de la fira tradicional de bestiar de pota rodona que s’hi celebrava cada hivern.

El cafè Salón va estar obert de 1904 a 1967. Ja des de bon començament oferia varietés per la fira i pel carnaval. La revista carca La Atalaya Leridana s’escandalitzava d’aquelles ballarines que “sembrarán el feo gusto de la perversión entre el elemento joven”. Durant la II República, congregava els veïns d’esquerres, coneguts popularment com “els de dalt”, per contrast amb “els de baix”, que freqüentaven el cafè Degà, construït l’any 1920 per un paleta que moriria juntament amb el seu fill en el naufragi el 1927 del Princesa Mafalda, quan emigraven cap a l’Argentina. Els assidus d’aquest segon establiment de dimensions similars als existents en aquell temps al Paral·lel barceloní, que comptava amb un gran escenari, una galeria de vint llotges i una cafetera Campeona capaç de fer 400 cafès diaris, eren lerrouxistes i dretans, circumstància que no va ser obstacle perquè el seu propietari posés Lenin de nom al primogènit i que s’hi organitzessin mítings amb Lluís Companys. Però allò que més s’hi celebrava eren sessions de cinema i actuacions de cupletistes que solien interpretar cançons picants, més o menys vestides segons l’hora del dia i el rigor censurador del govern de torn. Encara en 1959, Josep M. Espinàs publicava a Destino la crònica d’una d’aquelles funcions, en el decurs de la qual un firandant observava la vedette i, com si encara estigués inspeccionant una mula, emetia la valoració següent: “És molt fina de baixos.”

El cafè Degà, que en una sola nit podia arribar a vendre 700 entrades, tancaria en 1964 i s’ha conservat tot igual. Després de la guerra s’inaugurava el bar Esport, que tenia al primer pis una “habitació de les artistes” on s’oferien “espectacles de caràcter més privat”, escriu Farràs, i que cadascú entengui el que vulgui.