Pardal de París (enamorat)

Diumenge, una carta al director d’Eva Peiró Ambou (quin gust llegir escrits raonables signats amb nom i cognoms, en comptes de perdre el temps amb les habituals ximpleries vomitades a les xarxes per internautes fantasmagòrics que no s’atreveixen a donar una cara que moltes vegades els hauria de caure de vergonya) reblava els arguments exposats per un servidor en un dia de reg aparegut poc abans, en relació a la presència injustificada del nefast general Brito al nomenclàtor urbà de Lleida i al recent canvi de nom del carrer Gota de la Llet, que la senyora Peiró atribueix al suposat desconeixement per part dels responsables de la mesura administrativa de la importància històrica d’aquella institució benèfica. Que la via pública en qüestió hagi sigut rebatejada com a Édith Piaf no esmena l’error onomàstic comès al parer de qui confessa agradar-li molt –també– La vie en rose. Una cosa no treu l’altra.

Va coincidir que en aquelles mateixes dates jo estava assaborint les proses breus d’Àngels Santa aplegades al llibre Ensoñaciones literarias, acabat d’editar per Pagès. Es tracta d’un interessant recull d’articles de premsa de la catedràtica de literatura francesa a la UdL, quasi tots sobre escriptors en la llengua de Proust, que van veure la llum en diaris locals als anys vuitanta i noranta, la majoria en castellà i alguns en català, reproduïts en l’idioma original, entre els quals casualment figura una semblança d’Édith Piaf amb el títol d’El gorrión de París, que era com se la coneixia, malgrat que els pardals no són ocells que acostumin a afinar gaire, vull dir que potser li escauria més rossinyol o canari, a propòsit del 25è aniversari de la mort de la cantant. L’amiga Àngels hi lloa la veu inimitable, profunda i sonora de la Piaf, feta de llàgrimes, de passió, de força i de vida, capaç d’omplir una habitació de records “tejidos con jirones de la vida popular parisiense de la primera mitad de siglo”, així com de tocar les fibres més fondes de l’ànima i expressar els sentiments humans més sincers, i per aquest motiu estimada igualment pel poble pla i pels intel·lectuals, tant a causa d’unes músiques commovedores com d’unes lletres sovint autobiogràfiques convertides en jocs de miralls que repeteixen l’eterna història de l’amor: “Amor que nace, amor que abandona, amor que duele, amor que hace llorar.” Ai, l’amour!