Arenita i Florita

Cap de setmana al Jussà, amb amics forasters, fent nit a Cal Soldat, el paradís de turisme rural que l’Alejandro i la Rosa van crear a 800 metres d’altitud reconstruint un poblet abandonat als peus del castell de Mur, enmig de panoràmiques excepcionals. Davant l’espectacle geològic imponent, aquells hostes de lletres i molt de país, si bé gent de terra baixa, alguns de marina, no podien ni badar boca per dir girella (però sí que per engolir-la), igual que a la vista dels frescos –reproduïts, ja que per admirar els originals cal travessar un oceà– de la canònica de Santa Maria de Mur o de la silueta ferrenya de la fortalesa que recorda un vaixell de pedra.

Convocats a la presentació de l’Any Mur, que commemorarà el centenari de l’arrencament de les referides pintures del segle XII, l’estiu de 1919, pel mètode strappo, després que el mossèn les hagués venut per 7.500 pessetes al marxant nord-americà Pollak, a qui el col·leccionista Plandiura en pagaria 100.000. Tres anys més tard, aquella meravella de què –les coses com siguin– aquí fins aleshores ningú no n’havia fet cas, acabaria al Museum of Fine Arts de Boston. Una compra abusiva –lleis en mà no es pot parlar d’espoli–, la primera al nostre Pirineu, que comportaria un punt d’inflexió en la presa de consciència i la posterior campanya de salvament del romànic català empresa a finals d’aquell mateix any per la Mancomunitat. Ara, transcorreguda una centúria, ajuntament, Consell Comarcal, Turisme de Catalunya i alguns particulars com l’inquiet Alejandro Rivera al·ludit més amunt s’han confabulat per aprofitar l’efemèride a fi de divulgar uns murals –bé, la còpia ben feta visible in situ– que presenten la singularitat d’un verd dominant en comptes del roig més present a les de Taüll, per exemple. Un verd insòlit extret de l’arenita quarsosa del Montsec veí, la roca sedimentària i detrítica emprada antigament per obtenir pigments d’aquell color.

Tot amb tot, l’alegria més gran del cap de setmana me l’enduia a Talarn, on l’estimada Florita, la magnífica i simpàtica cuinera de Casa Lola, acaba de reobrir el restaurant després de vuit o nou mesos tancat per causa d’una malaltia feliçment superada. I és que el menjar salat o dolç que serveixen la Florita i la seva germana Teresa també és art. Un art comestible i efímer, però art al capdavall, sense cap mena de dubte.