Votar en confiança

Oriol Junqueras va afirmar que ERC no facilitarà “per acció ni per omissió” un govern d’extrema dreta a Madrid. Meritxell Batet, cap de llista barcelonina pel PSC, va respondre que no se’n fia, de les paraules del republicà. La senyora Batet hi té tot el dret, disculpin la rima, però en som també uns quants que no ens en fiem ni gota que els seus correligionaris de la rosa no acabin subscrivint un pacte a la lleidatana (vull dir com el vigent a la Paeria, permetin que el tregui a col·lació) amb els de Rivera i Arrimadas, sens dubte nefast per a la identitat cultural i l’autogovern d’aquest país, tal com segons surti l’escrutini els serà exigit pels poders fàctics econòmics i mediàtics, a més d’aquell rei que no para de demostrar-nos tanta simpatia i empatia als catalans, així com els anomenats barons territorials de la seva pròpia formació. Tampoc no cal confiar que el PSOE no ens apliqui l’article 155 amb què Pedro Sánchez ja ens amenaçava dies enrere (en realitat, quan el va instar Rajoy, els socialistes de per aquí o bé van aplaudir o bé van mirar cap a un altre cantó, al·legant que ens ho havíem buscat, igual que les pinyes de l’1-O, dada que també convindria tenir present abans d’introduir diumenge la papereta a l’urna). Dit això, i sense canviar de tema, ¿ens podem refiar dels postconvergents quan se’ns presenten com els únics que posen el país al davant del partit? Bé, seria la primera vegada.

Junqueras va dir el que he dit que va dir en una roda de premsa des de la presó, el matí del Divendres Sant, extrem que confereix una dimensió sacrificial a tot plegat. Em va commoure –i alhora indignar– que l’acte hagués de discórrer en les referides circumstàncies, igual que la resta de compareixences electorals d’altres candidats en idèntica situació, però som on som i això és ara mateix el que tenim i que ens cal capgirar, començant amb un vot estratègic i útil. A tots aquells tan valents que, escrivint articles o tuits des de la comoditat i la llibertat de casa seva, li retreuen tebior o fins i tot traïció al líder de la força independentista que, si fem cas de les enquestes, pot guanyar per primer cop a Catalunya unes eleccions estatals, aquell home gran de cos i de cor els va respondre simplement que, a l’enllestir amb els periodistes, se n’havia de tornar a la cel·la de Soto del Real. Per alguna cosa deu ser.