El silenci dels grills

Trista Setmana Santa perquè em vaig haver de quedar a casa per culpa de la meteorologia i d’un herpes zòster particularment agressiu que m’ha tingut un mes fora de combat. Alhora, alegre Setmana Santa, malgrat tot, perquè he aprofitat les prolongades sessions de sofà per riure a tota mandíbula amb la dotzena temporada de The Big Bang Theory (ja sé que és una sèrie en principi per a joves, però m’hi he enganxat pels genials guions d’un humor intel·ligent i pel treball magnífic dels actors: llàstima que s’acabi) i per somriure, deixant també escapar de tant en tant una franca riallada, amb els amables articles de premsa de Manuel Cuyàs recollits en un volum de Pòrtic titulat Sota el barret. Cuyàs és hores d’ara el columnista que llegeixo més a gust –amb una admiració professional no exempta d’una punt d’enveja–, pel seu domini de la ironia i d’un estil que remet als grans noms dels diaris en català del primer terç del segle XX –Pla, Gaziel, Sagarra–, per la seva riquesa lèxica i temàtica, per la bonhomia que traspuen els seus textos.

Ensopego, per exemple, a la pàgina 51 del llibre amb El grill. El veterà periodista mataroní hi explica que ha deixat de sentir aquests insectes i les alarmes dels moderns despertadors que sonen igual. S’ho fa mirar per l’especialista, que li confirma la pèrdua de capacitat auditiva, tot i que per ara no li caldrà audiòfon (ai, quan els metges diuen “per ara”). El pacient es resigna. “Bé, tot s’acaba. De moment els grills. Ja veurem si més endavant es farà mut tot el zoològic, amb el rei de la selva inclòs, i no parlo del lleó sinó del bípede per antonomàsia.” Com aquells suposats sords que només senten allò que els interessa. És clar que, reflexiona Cuyàs, pel que van dient alguns no li fa res perdre l’oïda, sobretot en plena campanya electoral (una d’anterior, l’escrit data de 2015, si bé em temo que encara amb més motiu en la que just avui s’acaba, tot i que de seguida en ve una altra). Exclama: “Em tinc dit que aquesta campanya no seguiré ni els meus per por que em facin absentista.” Potser sí que ens convindria una certa sordesa selectiva, conclou, de manera que cada cop que ens insulten o amenacen, que és seguit seguit, nosaltres, com qui sent caure la pluja. “Per cert, que no vaig pensar a preguntar al metge si també podia arribar el moment de deixar de sentir ploure.”