Sis o set minuts

Em va agradar la divertida paròdia a Polònia del balanç de les passades eleccions inspirada en el famós vídeoclip de les cares sobre un fons negre dels membres de Queen –substituïts al programa humorístic de TV3 pels principals candidats– cantant Bohemian rhapsody i adaptant-ne la lletra a l’actualitat política. Recordem que en principi s’havia de titular The cowboy song i la va compondre Freddie Mercury en un piano que tenia al capçal del llit, a base d’ajuntar els fragments que portava repartits en trossos de paper d’una lletra surrealista, sense sentit aparent (potser és que se li havien desordenat els paperets). El genial sketch televisiu durava cinc minuts i mig, que és molt per a una escena d’aquestes característiques, si bé la cançó original s’allarga fins a sis. Exactament, sis minuts i set segons. Una mica massa per al que s’acostumava a l’època (va ser interpretada en directe per primer cop el 24 de desembre de 1975 en un local de Londres). De fet, la pel·lícula recent que li ha valgut un Oscar a l’actor Rami Malek pel paper de Mercury recrea l’episodi en què el productor discogràfic es nega a incloure en el futur long play del grup el tall en qüestió per la seva excessiva durada, que segons l’home en dificultaria l’emissió radiofònica i l’abocaria al fracàs. S’equivocava: l’estranya rapsòdia bohèmia ha acabat sent la peça més reproduïda de tot el segle XX en plataformes digitals com YouTube o Spotify.

Sis minuts no em semblen pas tants, ni massa. Em venen al cap un parell de temes musicals –música lleugera, s’entén, en l’anomenada culta això ja es dóna per suposat i resulta habitual– que en duren set i encara se’m fan curtes. Les dues, jazzístiques. La primera és el Bewitched, bothered and bewildered, de Rodgers i Hard, enregistrat per Ella Fitzgerald en 1956. Una meravella que es va repetint com una lletania. La segona, I fall in Love too easily, de Styne i Cahn, en la versió tan crepuscular i emotiva que em fa plorar cada cop que l’escolto, inflada de trompeta i violins d’una orquestra de Hannover, que Chet Baker inclouria al disc My favourite songs, gravació en viu del seu últim concert, l’abril de 1988, un mes abans de morir (tan inflada que Frank Sinatra l’havia enllestit en tan sols un minut i mig a la pel·lícula Levando anclas, amb prou estil i sentiment per guanyar l’Oscar a la millor cançó de 1946).