Vida pròpia

Encara que ja tingui el vot decidit, m’agrada llegir i comparar els perfils dels candidats electorals en campanya, sobretot els aspectes relacionats amb la seva vida privada (on viuen, com viuen, amb qui viuen, de què viuen...), no tant els posicionaments ideològics que expressen, sovint simples repeticions de tòpics i consignes partidàries.

D’una entrevista a La Vanguardia, el passat 7 de gener, que vaig retallar i he guardat, a Richard Sennett, sociòleg i antropòleg al MIT i a la London

School

of Economics, n’apunto una de les respostes: “Els polítics més fiables que conec són els que tenen vida pròpia més enllà de la política i sempre estan disposats a abandonar-la sense deixar mai de trepitjar el carrer. Mentre estan en el càrrec són com eren abans de tenir-lo i com seran després de deixar-lo”.

Vida privada, vida pròpia. La seva absència és clau per entendre determinades conductes de dirigents actuals. També una formació intel·lectual justeta. Això de no llegir mai cap llibre i informar-se habitualment a través de les xarxes socials en comptes de la premsa impresa, acaba passant factura. Fa notar míster Sennett que els mitjans digitals condueixen de forma inevitable a la proliferació de fake news, resultat de la immediatesa del seu consum, mentre que als diaris de paper les notícies duren almenys un dia i donen temps als lectors a reflexionar i posar-les en context.

Que el professor Sennett sigui, a més, un bon violoncel·lista, remet a l’expressió “violí d’Ingres”, en el sentit de l’existència d’una altra dedicació –o afició– d’una persona, a part de la principal. Jean Auguste Dominique Ingres va excel·lir amb els pinzells, però també tocava el violí. De fet, havia sigut segon violinista a l’orquestra del Capitoli de Tolosa. I així mateix va titular, Le violon d’Ingres, una de les seves obres el fotògraf surrealista americà Man Ray, resident a París, en què es veu l’esquena nua de la seva amant Kiki de Montparnasse, amb les dues obertures de l’instrument de corda dibuixades amb tinta xinesa a la pell, evocant una de les cèlebres banyistes pintades amb tan sols un mocador de colors al voltant del cap per l’artista de Montalban, per dir-ho en occità. Conclusió: tots hauríem de posseir el nostre violí d’Ingres i malfiar-nos tant dels dirigents que pensen només en la política com dels professionals que viuen només per treballar.