Pleyan sense porta

Antonio Machado és un dels meus poetes preferits. N’he llegit sovint els versos i, recitant-ne alguns de memòria, he recorregut les ribes del Duero a Sòria, he visitat el pati del palau de Sevilla on va créixer i la pensió on s’allotjava a Segòvia, i he pelegrinat a la seva tomba de Cotlliure. Vaig devorar quan va sortir la gruixuda biografia Ligero de equipaje, de Ian Gibson. I tanta admiració no deriva de la contingència de compartir espanyolitat –la seva assumida més o menys de grat, la meva imposada i amb ganes de desempallegar-me’n–, de la mateixa manera que no em fa sentir rus o francès o italià estimar Gógol o Proust o Pavese. Per tant, em va semblar al seu moment una estupidesa aquella declaració de Miquel Iceta oposant-se a la independència de Catalunya perquè no volia renunciar a Machado. El senyor Iceta té fama de llest, però no ho deu ser tant si és capaç de dir ximpleries com aquesta. Aclarit tot això, i que m’encantaria residir en un carrer que dugués el nom de l’autor de Campos de Castilla (o del Romancero gitano, García Lorca), afegiré que comprenc el debat encetat un any enrere a Sabadell per la nombrosa presència d’escriptors castellans al nomenclàtor urbà, producte d’una intencionada política cultural franquista. Machado i Lorca: molt bé. Potser no tant Quevedo, que odiava els catalans. Però, per què no Shakespeare? O literats en la llengua del país, poc presents als nostres municipis. Ja no dic als espanyols. Em va sorprendre descobrir en una estada recent a Màlaga un carrer Jacint Verdaguer, amb la mateixa naturalitat que a la vora hi havia una glorieta Albert Camus i una avinguda Walt Whitman, però això no és gaire freqüent. Aquí a Lleida, insisteixo un cop més que no s’entén, si no és pel manteniment del marc mental del franquisme, que mentre Màrius Torres dóna nom a un cul-de-sac que molt pocs conciutadans sabrien situar, tenim una plaça principal dedicada a Cervantes (sense treure-li mèrits, però que ja li són reconeguts arreu), mentre que tot just a l’altre cantó de l’edifici d’Hisenda, un passatge amb una sola adreça postal –la del CAP de l’Eixample– recorda el prohom de la renaixença lleidatana Pleyan de Porta, amb l’agreujant que fa poc encara van restar-li l’única referida porta al rebatejar el petit esgambi de davant en homenatge, segur que merescut, al dirigent veïnal Josep Boneu.