Sedició o sedació?

Ignoro si la condemna als nostres presos (polítics, és clar) ja està escrita, però el que sembla segur és que seran condemnats. La qüestió rau ara a saber la gravetat de la pena imposada. Vull dir la pena penal, valgui la redundància, perquè la pena moral recaurà inevitablement sobre la democràcia espanyola, una expressió cada cop més acostada a un oxímoron o contradicció en els termes. Rebel·lió? Sedició? Per desgràcia, els matisos són importants, en l’assumpte que ens ocupa, sobretot tenint en compte la mena de gent que ens ocupa, suposo que s’entén el doble sentit, perquè d’una tipificació a l’altra poden distar molts anys de garjola. L’absolució, que seria el veredicte més just, per bé que ja resulta d’entrada prou injust que hagin sigut detinguts i processats només per donar la veu al poble en compliment d’una voluntat lliurement expressada a les urnes, fa l’efecte que està descartada, de manera que per lleu que al final pugui ser la sentència, es tractarà d’una sentència abusiva, desproporcionada i arbitrària.

Rebel·lió? Seria el primer cas a la història humana d’uns rebels amb causa, òbviament, però sense armes, llevat que comprem la benemèrita hipòtesi d’incloure com a armament les mirades d’odi (ai, senyor, si les mirades matessin!) o detergent líquid per a vaixelles: del bon cop de falç al bon raig de Fairy!

Sedició? Però, de què parlem quan parlem de sedició, ens podem preguntar, estrafent el títol d’un relat de Raymond Carver. El narrador nord-americà s’interrogava en realitat sobre l’amor. Ensopego amb una possible resposta a la novel·la 14 de juliol, d’Éric Vuillard, recreació literària de la presa de la Bastilla que suposaria l’inici de la revolució de 1789 (allò sí que va ser una rebel·lió de debò). L’escriptor francès hi explica l’antiga llegenda de set oficials del palau d’Efes revoltats contra l’emperador Deci que van haver de fugir a les muntanyes. Els soldats imperials els enxampen dormint en una cova i la tapien en silenci perquè no en puguin sortir mai més. Dos segles després, un pastor descobreix la paret i l’enderroca. A l’entrar a dins, els set homes es desperten, com d’una sedació. Vuillard treu conclusions de la paràbola, i nosaltres amb ell: “Així la sedició. Sorgeix del món i el capgira, i en acabat el seu vigor s’afebleix, ens pensem que ja s’ha perdut. Però un dia reneix.”