Colau, miau

Així que la nova política era això: igual que la vella, descrita ja amb tota cruesa al segle XV per Maquiavel, però amb dosis extra de cinisme, hipocresia, postura –i impostura, tan ètica com ideològica–, avidesa de poder (la despietada definició formulada per Montaigne i repetida sovint per Tarradellas, de la política com a “comerç dels homes”, ara també de les dones, que estan demostrant coixejar del mateix peu), falta d’escrúpols i, sobretot, molta xerrameca. Una verborrea vàcua, retòrica populista farcida de tòpics i inanitats, afavorida pels mitjans online i la selva de les xarxes socials. Diu, diu i res no diu, com la madame aquella de la cançó del Llach. Penso en la riallera Colau, tan eloqüent: pura xerrameca. Al llibre autobiogràfic La maleta, de Sergei Dovlatov, l’escriptor rus exiliat del paradís soviètic sobre qui acaben d’estrenar una pel·lícula afirma que el pintor francès Fernand Léger va morir sent comunista, “havent-se empassat el xarlatanisme més gran de tots els temps”. I afegeix: “No es descarta que, com molts artistes, fos imbècil.”

Xarlatanisme de fira per entabanar els crèduls –Colau rima amb babau–, fent veure que ometen els defectes compartits amb els polítics de sempre. Bé, almenys no roben, que se sàpiga, a diferència d’altres embolicats amb la bandera –rojigualda o quadribarrada– a fi d’embutxacar-se substanciosos tants per cent. La senyora alcaldessa ha demostrat ser una experta en el doble llenguatge i en el doble raser moral. Com Iglesias: el problema no és comprar un xalet de 600.000 euros, si se’l pot permetre –sense quedar hipotecat per tota la vida amb els bancs que afirma combatre–, el problema és la incoherència d’haver criticat tant aquells que ho fan.

Una bona gata maula, l’Ada Valls. Perdó: Ada Colau. Perquè cap feminista radical no se m’esveri: maula, adjectiu igualment aplicable al gènere masculí, és segons el diccionari una persona que sap dissimular les seves intencions. Ara també les seves conviccions, si és que n’ha tingut alguna vegada, cosa que començo a dubtar. Però no crec que en endavant pugui enganyar ningú més: Colau, si us plau... A mi no m’ha enganyat mai. Ni quan assistia, de més jove, a desnonaments, fent-se acompanyar per les càmeres de televisió (segons males veus, només quan hi havia càmeres). De professió: activista subvencionada. Ja està dit tot. Colau, adéu-siau.