La culpa és del sol

E

l “vell de seixanta anys” esmentat per Stendhal a què al·ludia aquí diumenge era el jardiner d’un convent femení de Florència, cap allà al segle XV o XVI, no ho puc recordar amb precisió i ara no tinc a mà les Cròniques italianes per poder-ho escatir. Explica l’escriptor de Grenoble que l’accés a les clausures estava restringit a homes seglars –jardiners, paletes, vigilants– entrats ja a la seixantena, per tal de protegir les monges de la concupiscència dels operaris externs (i aquests dels instints lúbrics de les religioses, se suposa). Sembla ser que, en aquella època, els sexagenaris eren considerats inofensius en l’àmbit de la carnalitat, almenys en opinió de les mares abadesses. Pobres il·luses! No ho sé, potser al segle XV o XVI les coses anaven així, però diria que al segle XXI les coses van més aviat aixà.

L’amor madur, l’amor a la tercera edat –i quan dic amor ja entenen que no m’estic referint només a sentiments–, m’imagino que deu ser (encara no és tècnicament el meu territori, si bé ja hi començo a picar a la porta, què hi farem) com les darreres cireres de la temporada: les més roges i gustoses. Igual que passa amb tants fruits que ens són oferts durant el nostre pas per aquesta vall de llàgrimes –i d’alguns sospirs de satisfacció–, sempre els trobem més bons quan ja s’acaben.

Aquests dies, coincidint amb el solstici i la revetlla de sant Joan, finalitza el temps de les cireres, tan intens, tan efímer, tan dolç. Però també és cert que hores d’ara podem seguir menjant cireres tot l’any, que és com dir tota la vida o gairebé, encara que siguin d’importació, potser no tan tendres com les primaverals i pagades a preu d’or. Quedi clar que continuo parlant de cireres.

Es clou el temps de les cireres i comença l’estiu, l’estació més perillosa, segons Lord Byron, que al seu llarg poema Don Joan atribuïa la causa de la relaxació moral en matèria d’entrecuix als països meridionals en què el sol s’acosta més a la Terra justament a l’efecte solar, que no deixa en pau la “màquina humana”, l’escalfa i la fa suar fins a fer extraviar “la carn dèbil”. De manera que la culpa és del sol, però també de la lluna, on el poeta anglès considera que s’oculta el diable, malgrat la seva fama de freda i casta, perquè la clarícia nocturna del satèl·lit natural il·lumina més pecats que no pas els raigs refulgents de l’astre rei.