La senyora i la Ramoneta

Potser sí que l’actitud una mica massa tímida, càndida, respectuosa i considerada –o acomplexada, si ho prefereixen– dels representants d’ERC a l’hora de negociar amb JxCat la Diputació de Barcelona recorda la d’un noi de Linyola que acudia per primera vegada a una casa de barrets i, un cop dins de l’habitació amb la diguem-ne amfitriona, li preguntà: “Senyora puta, que m’hai de treure els mitjons?” I la conducta dels murris hereus del pujolisme, bregats en mil batalles, no sempre amoroses, la pròpia de la veterana professional, és clar. En fi, malgrat les excuses de mal pagador –i pactador– que es vulguin donar des d’una banda i l’altra, el cert és que torna la vella sociovergència, que durant uns pocs anys crèiem superada. El retorn de les inseparables, i segons sembla insuperables, Ramoneta i la senyora puta, per dir-ho com el jove linyolenc que al final no he pogut esbrinar o escatir (quins dos verbs tan eufònics, Rosalía, molt més que en castellà) si va estrenar-se amb mitjons o sense.

El cas de la Diputació de Barcelona diferia dels acords subscrits amb el PSC pels dos partits que es proclamen independentistes, en diversos ajuntaments o consells comarcals que s’havien pispat l’un a l’altre, per exemple Tàrrega en un sentit o Cervera en l’invers, perquè sempre i a tot arreu la màxima autoritat municipal o supramunicipal seguia sent o bé junquerista o bé juntista. Per contra, podent forjar una suma alternativa, perquè l’aritmètica ho permetia, els postconvergents han regalat als còmplices del 155 la tercera institució del país, a canvi d’unes quantes cadires, que també haurien obtingut entenent-se amb ERC, que els en va arribar a oferir la presidència. I això amb el vistiplau de Puigdemont a una maniobra indigna que només s’entén per l’intent desesperat de frenar l’hegemonia dels esquerrans en el camp sobiranista, coincident amb el del mefistotèlic Iceta en el camp progressista, afegint-se a la santa aliança del tots contra Esquerra en què s’han implicat també en alguns llocs com l’ajuntament barceloní els comuns i Valls.

No sóc dels ingenus que van lamentant-se que de Puigdemont no s’esperaven una cosa així. Una altra “jugada mestra”? Més aviat bruta. I no és la primera. L’únic consol per als republicans és que no hauran de tornar a sentir mai més la tabarra interessada i tramposa de les llistes úniques.